Els meus pares

Aquest són els meus pares, en Paco i la Pitusa. Paco de Francisco i Pitusa és un diminutiu que li varen posar a ma mare de petita i que no te a veure amb el seu nom Isabel.

Es varen coneixer en un ball de l’eixample de Barcelona. Abans era molt comú això: les noies anaven acompanyades de les seves mares als balls dels barris a trobar novio, i així va ser.

La mama m’ha explicat moltes vegades que ella, abans de conèixer al que seria el seu marit i el meu pare, el va sommiar dies abans. Per a ella, aquestes coses son naturals; de petita parlava i jugava amb els seus germans que varen morir durant la guerra: les seves presències l’acompanyaven sovint en les tardes de jocs, camí a l’escola, abans de dormir i en el seu quotidià. Ella és sensitiva, tambè és pot dir mèdium o mitjancera entre el mon espiritual i el material, però jo prefereixo dir sensitiva per què és una paraula que m’evoca tendresa, calma i somriure i per què la vinculo amb el record de ma mare.

Així, aquell somni li va deixar una forta impressió i quan als dies el va veure per primera vegada al ball, el cor li va fer un gir d’aquells que parlen de reconeixement i vincle. La mama diu que el papa era molt guapo, un xic «xuleta» i presumit, un noi d’èxit amb les noies, i això li omplia de joia i orgull per què en Paco era seu. Ell vivia a la Barceloneta amb la seva mare, el seu germà petit Miguel i el seu avi. El seu pare els va deixar quan ell encara era petit i no el recordava gaire. Ella a l’eixamble dret amb els seus pares.

Van ballar i mirar-se durant dies i dies, mesos i mesos fins que es van casar.

Això va ser el 31 de maig 1960. La familia, la societat i l’esglèsia varen ser testimonis del seu compromís.  Varen anar a viure a casa dels meus iaos, els pares de la novia, en un pis de 3 habitacions a la barriada de la Sagrada Familia. El meu pare va deixar el seu ofici de fuster per treballar amb el meu iaio al seu taller de Planxisteria i Pintura de cotxes. En aquella època tenien molta feina per què ells eren dels pocs tallers de cotxes que pintaven al «duco» que és una tècnica amb pistola i compressor. El meu iaio pintava i el meu pare va aprendre l’ofici de planxista i així ambdos portaven el negoci familiar.

La meva mare era modista i desprès de tenir-nos a la meva germana Anna i a mi, es va posar a treballar a casa cosint per clientes particulars. Els dissabtes a la tarda anavem a passar el cap de setmana a la casa de Palau de Plegamants que els meus avis s’havien anat fent mica en mica. Tornavem el diumenge a la tarda per seguir amb la vida quotidiana de col·legis, feines i demès.

Recordo que primer varem tenir un Seat 600 de volor verd metalitzat. Quan anavem per la carretera els altres conductors ens miraven per què el pintat metalitzat era poc comú i cridava molt l’atenció. Desprès varem tenir un Renault 8 que era més gran i còmode. El van pintar del mateix verd metalitzat. Amb ell anavem a tot arreu.

Una de les coses que més recordo del meu pare és la passió per la lectura. Quan venia de treballar es sentava a la seva butaca i es submergia en el llibre d’aquell moment com si estigues capbuçant-se en profundes aigues que el mantenien aïllat del món voltant. Recordo que la meva mare l’havia de cridar a taula varies vegades per què no la sentia. Em sorprenia aquella immersió. Ara amb el temps la reconec amb mi quan els meus fills em parlen mentre jo estic llegint alguna cosa que em captiva i jo penso que els he contestat i no ho he fet.

De la meva mare he aprés el gust per la feina curosa, ben acabada, pulida. Les peces de roba que confeccionava la mama eren tractades amb molta cura. Extenia la roba sobre la taula per tallar-la i donar-li forma amb tisores, fils i agulles que a vegades ens feia enfilar a nosaltres per què no s’hi veia prou bé. Troços de roba que corrien empeses per les seves mans i el moviment constant del seu peu a la màquina de cosir. Robes que desprès de passar per les seves mans es transformaven en peces d’art i elegància.

Tambè recordo tardes caloroses d’estiu, on la mama planxava, mentre escoltavem per la ràdio el programa «Simplemente Maria» que omplia el silenci.

Artesans de la meva vida que van deixar en mi camins de creixement per descobrir, acompanyant-me cadascun a la seva manera, amb el millor que podien oferir-me, aprenent de les seves carències i els seus encerts, de les presències i les absències, regalant-me la vida en-carnada.

Desprès, quan jo tenia 12 anys, el papa va morir d’un càncer que el va deixar malmès durant quasi vé dos anys abans. Durant aquest temps la casa es va transformar en un espai d’aprenentatge intensiu que va marcar la meva vida amb valors de coratge, amor incondiconal, dedicació, constància i perdò.

Gràcies mama. Gràcies papa. Tot ha estat perfecte, en el moment perfecte i el temps perfecte.