Enyorança

Avui fa quinze dies que el meu gos Duc va morir. L’enyoro profundament. De vegades m’entren melancolies que m’humitegen els ulls i em deixen vulnerable. Son moments concrets del quotidià que em porten la presència del meu gos. Moments que duren un batec de cor i que passen a les paraules que no surten per què el moment ja ha passat.

T’enyoro Duc. Quasi setze anys de companyia. Llargues passejades en silenci sentint els cruixir de les fulles al terra, les teves petjades i les meves juntes, compassades, la teva mirada atenta sempre per no perdrem de vista, carícies fugaces del teu cap a la meva ma mentre caminàvem junts pel bosc, la passió per l’aigua que et feia banyar-te a qualsevol bassal d’aigua per petit que fos, les pedres i els pals que portaves valent i orgullós, l’alegria d’entrar a casa i saber que estaves allí, sord com una tàpia, dormint, i de cop alguna cosa et feia obrir els ulls per trobar-me,…

T’enyoro Duc. Son moments que duren un sospir, quan em llevo al matí i baixo les escales, quan poso la clau a la porta de casa per entrar, quan sento de lluny a un gos que borda rítmicament com feies tu quan et quedaves sol. Son moments que duren un alè. Que no tenen paraules.

Sento la teva absència. Et recordo i t’enyor.