Educación Biocéntrica

Aportacions de Pedagogia comunitària

Quin és el fer d’una comunitat? Cóm es comuniquen les accions que es vol dur a terme perseguint una finalitat concreta per la comunitat?

El règim capitalista, el neolliberal, la tecnocràcia, les castes, les classes socials, les famílies, els que es consideren amos d’alguna cosa, fomenten la segregació, la divisió, la desconexió de les parts, i per tant, la pèrdua de la visió i així, de generació en generació ens tornem cecs i cegues cada vegada més depressa. Avans només utilitzaven ulleres els que s’ho podien permetre, ara ens impulsan a dependre d’elles per mantenir una indústria més, un mercat més al servei de la malaltia del consumisme.

Podriem encetar un debat sobre cóm ens eduquen, però seria poc productiu, o no? Totes coinicidim en les coses que no ens agraden, les que sabem que no funionen per què atempten a la llibertat de l’èsser humà com a tal i ho hem après dolent, plorant, gamegant, enfadant-nos i trobant la manera de sobreviure a aquest terravestall que ens precipita a la locura d’una vida enfocada a morir i, a viure morint en el buit del consumir, gastar, comprar, privatitzar, poseir, acumular,….. per què?. Arribat aquí, només queda dir les coses que volem que siguin, com volem que siguin, i trobar la manera de convergir en punts de trobada on poguem dialogar per crear maneres de dançar, cantar, escriure, aprendren’s i celebrar la vida.

Aquesta és l’aportació de la pedagogía comunitària, de l’educació biocèntrica al món.

Còm sabem que som humans en aquest món que vivim? Com definim ésser humà? Mirant fora no en hi ha prou, per què és confós donat que depen de molts factors aliens a nosaltres. És mirant dintre com percebem que és la manera en la que l’univers s’organitza per facilitar-nos l’autoaprenentatge i,gràcies a l’existència de l’altre, de l’entorn, de la vida, de la comunitat, aprenem d’una forma holística i integrativa.

En detenir-nos a mirar per mirar-nos, el que trobem son retalls d’afectes i els seus efectes, disgregats en la nostra bio-corporeitat. Llavors surgeix una nova qüestió: què és el cos? què és per a mi el cos? I s’obre la Caja de Pandora: veus, sospirs, secrets, paraules sagrades ocultes, i tot un reguitxell de sons que fins que no s’ordenen, emeten disonàncies i distonies que repercuteixen en parts de la bios de formes molt diverses, però amb un denominador comú: la violació al cos humà, més enllà del gènere.

És en comunitat ón retrobem el veritable significat d’humà. Nosaltres, les que hem viscut el pes de les dictadures, de l’esclavatge, de la persecució i la prostitució de totes les maneres que es poguen arribar a imaginar, les que hem sobreviscut a aquesta Guerra dels sentits, sabem que la única forma i manera de reconstruir les societats i el món que volem, és amb la vivència de comunitat, de com-unitat, de comú-unitat, de sentiment de pertinènça a la comunitat.

De quina comunitat parlem? De la comunitat afectiva que genera la vivència de la solidaritat, aquest sentiment natural de la nostra espècie com mamífers, i que es representa en un cercle, on totes i tots som presents mirant-nos, veient-nos, deixant-nos gronxar per la Vida que ens habita, per la singularitat de cada membre de la comunitat. Així son les assemblees, rodones, amb feminitat i masculinitat convergint a la par, contruint i reconstruint les peces del puzzle que ens ha deixat l’herència del ser dirigits per bèsties en lloc de Dones i Homes de la Terra.

Aquestes bèsties tenen codis diferents als de les comunitats que habiten Gaia. Ella, La Gran Mare Terra no coneix judici ni Lleis marítimes fetes per homes per regular el trànsit de les Seves Aigües. Gaia és Lliure i no reconeix més llei que  la Llei de l’Amor, on tot és per fí de Bé, encara que el reduccionisme de la ment humana hipnotitzada, no ho entengui així.

A la Gran Mare ens la van presentar com a Verge d’una virginitat asexuada, falsa, verinosa, tergiversada, manipulada, adaptada pel bestiar que ens manava i encara pretèn fer-ho a cops de missèria i mals tractes, d’assessinats, en nom de Déu, Alà, la Pàtria i tantes atrocitats més.

Les persones no volem la sang per què no som carronyeres. O sí? Matem per defensar la pau, o ho fem per gust?

Totes aquests qüestions que es generen a partir de parlar-ne del què volem, cóm ho volem, cóm ho conseguim, les debatim a l’assemblea, en comunitat, i apliquem la pedagogia comunitària per recordar-nos que els éssers humans són de la Terra, compartim la Vida amb Ella i totes juntes, amb tota la comunitat humana anem posant ordre, que no és més que educar o donar forma a la convivència. Volem que aquesta forma sigui d’acord amb la Vida o en contra d’Ella.

Si decideixo la comú-unitat, la Vida somriu i l’alegria brota amb empenta, i també venen a jugar la Temèrança, la Lucidesa, la Fermesa i tantes altres més que se m’esgotaria el repertori i encara no hauria acabat.

El millor de tot, és que Tot ho fem juntes, junts, aprenent a co-crear el món que volem.

Gràcies per llegir-me.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .