Aquí en el meu país de Catalunya, on als boscos nostres, les fades i els fullets conviuen i viuen, hi ha una tradició molt bonica. És un cant llunyà ón els temps eren de sentirs i els sentits recordaven el sentit de viure. Aquí doncs, cel.ebrem el Dia dels Difunts. És una cel.lebració de tres díes que volta el primer diumenge desprès de la lluna plena del que correspon al més de octubre-novembre en el que la figura de la Dona Castanyera és pressent en tot el imaginari col.lectiu de la comunitat que s’extenia en una ampli, extens i frondós territori de mar a alta muntanya.
Catalunya és càtara de mena. Les tribus que habitaven els territoris dels càtars s’extenien amb altres fronteres de les que ara coneixem. Eren fronteres més ideogràfiques i les diferències eren tractades com confluències de savers. Eren temps de guerrers i guerreres, bruixes i bruixots líders de comunitats agrupades per estats de pertinença afectiva amb la Terra. Aquest amor cap a la Terra es va anar extenent i trobant amb altres realitats de les que encara en sabem poc pero podem avançar que provenïen de les terres inques, dels antics maies del territori que coneixem les Amèriques.
«El món és rodó» diuen els grans savis i, per privatitzar el saber i fer-lo servir com una eina de poder obscur, es cremen a la foguera a les Dones que parlaven llengues, savïen d’herbes i plantes sagrades, remeis i d’afers amorosos, i elles moren amb serenitat fidels al seu Ésser Superior, el que culmina com la comprensió de la Divinitat. Què èra allò que tenien les deesses, sacerdoteses, savies, erudites i enteses en múltiples afers que tant desig de possessió generava? Com podien fer entrar en una Épica Fosca a les que savien de les Paraules, si no era acallant les Seves Veus? I així va ser, però mentre la Vida és Vida la Feminitat segueix el curs de la Història com un riu que a voltes es submergeix amb el món de les profunditats, habitant grutes de colors de zofre i estanys d’aigua dolça, i altres, emergeix valenta com la Sirena que pren el Sol i es pentina els llargs cabells al mar.
Les Dones van seguir cantant als seus nedons, la història de temps davants i entre tetada i tetada, parlava amb altres dones dels savers de la Vida mentre cusien, bordaven, cuinaven i netejaven. Així va passar el missatge de les ancestres que teixien Vincles d’Afectes entre les criatures confiants que el Poder de La Mare es manifestaria en el moment precís. I així ha sigut.
Segons el calendari en el que podriem mesurar la relativitat del temps, podriem parlar de 2015 anys aproximadament o dos dies galàctics aproximadament. Com canvia la percepció si ens fixem només amb les xifres!. La comprensió esdevé quan podem abordar la possibilitat d’una nova visió de la Vida en la que s’involucren els sentits, la memòria milenària, el reconeixement de la memòria cel.lular, recapitaluant així la Inmortalitat del Ser, possibilitant-lo a la comprensió del Ser Còsmic, Multidimensional, amb capacitat Creativa Infinita continguda a la Unitat-U.
Doncs des d’aquesta perspectiva Històrica, surgueix la Cel.lebració del Dia dels Difunts, que consta de tres moments. La nit del divendres, coincidint amb la tardò astrològica del Hemisfero Nord, les families fan el ritual de venerar als morts de la comunitat. El Xamàn-Xamana, Bruixa-Bruixot de la tribu decidia el Lloc de la Donació; solía ser un arbre centenari al que tota la tribu ofrenaria en memòria d’ésser estimats havent fet el traspàs a l’latre dimensionalitat. L’arbre era guarnit amb coses elaborades per les dones i homes de la comunitat com ara pedres savies, herbes amb propietats saludables, eines de la comunitat com ara ganivets, taces, gots, collars… Tambè s’hi trobaven pergamins escrits amb paraules savies que alguns llegien, intencions formulades a cintes de colors que guanien com a estandart de la Congregació o Tribu. Tot s’amanïa amb cants, dances i músiques de la terra que s’anaven afegint d’altres terres llunyanes i composaven sons de trobada i festa, d’alegria i prosperitat.
La Festa del Difuns, coneguda des que la Esglèsia Apostòlica y Romana la va batejar com a Festa de Tot Sants, s’inicia amb un Ritus de Nom. Això vol dir que el nom dels Difunts es nombrat per la comunitat en un Cercle Sagrat on cadascuna ocupa el seu lloc i aquest lloc es estimat, vist i celebrat per la comunitat. Així neix els Càntics del Nom que és la forma en la que s’invocaven als Éssers «Asuents» i es seguien nombrant per tal de mantenir el vincle i la Unió de Vida i Mort, en una Dança Cósmica en la que tots i totes les assistents entraven en èxtasi i percevien la Magestuositat de la Creació i del Creador. Aquesta festivitat era perllungada amb menjars i vegudes sel.lectes per la ocasió.
Desprès seguía el Dia de Silenci, on les ànimes que encara estaven tristes, perdudes, adolorides o vagavundes, focin escoltades i recollides per ser ateses i recuperades al Cercle. Les campanes de les esglèsies tocaven totes melàngiques campanades que recorava a la comunitat el recolliment, respecte i vibracions harmòniques per acompanyar el trànsit a la Llum.
El tercer día i últim, es cel.lebrava pròpiament el Día dels Morts, on tothom anava a les esglèsies a ofrenar amb menjars per oferir als vianants (arros, farina, pa cuit, secallona, i coses així). Es guarnien els altars amb flors i frutis de la temporada, com ara carbasses, campanilles blaves, castanyes, boniatos, mangranes i tancaven la ce.lebració amb càntics i rotllanes que avui encara es reconenixen com «Donar-nos les mans», que consta d’anar dançant amb rotllana de tal forma que una mà sempre estigui entrellaçada en la mà d’un altre per tal que la unió sigui continuada, fluida, afectiva i harmònica.
Avui és el darrer día aquí a Catalunya. Encara hi ha llocs on es conserva aquesta tradició que mica a mica es va reincorporant al teixit social de la Comunitat. Jo ho he viscut aquest cap de setmana a l’Empordà, junt amb una bella amiga i altres amigues seves que van convocar un Cercle per conmemorar als Morts. Va resultar que nomès erem dones i parlant entre nosaltres, vam rescatar la memòria de la Bella Tradició que ens prepara per transitar l’Epoca Fosca del Cicle de la Collita, coneguda com Hivern, per tal que el cicle de la Vida continui incansable recreant la consciència del Viure.
No explicarè els detalls per què això forma part del Secret de la Comunitat que és Sagrat i per tant no té discussió, però si us dirè que a partir d’ara vull cel.lebrar La Festa dels Difunts així, connectada a la Terra que habito i m’habita.
Gràcies.
univers biocentric 