Biodanza

La cadència corporal del vincle

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de conviure en diferent projectes de vida comunitària. He aprés moltíssim.
Viure en comunitat és una meravellosa oportunitat que ens ofereix la nostra condició humana primordialment gregària. És en comunitat que podem desenvolupar tots els nostres potencials per què els altres son una part d’una mateixa, son un mirall de mi.
Es fa evident que la convivència porta en sí mateixa desavinences, opinions contrastades, diferents formes de fer i desfer, d’afrontar i resoldre dificultats, de divertir-se, de consolidar, d’afinitats, d’organitzar-se,…. Es requereix  un equilibri entre ment i cor que es fa difícil de mantenir. El que aprenem al llarg de les nostres experiències de vida, ens condiciona cap una banda i cap a l’altre, repetint patrons que matisen el present amb els errors que no volem tornar a reviure.
I és que el model del que partim és el d’una societat prioritàriament competitiva, excloent, on els barems de la inclusió estan supeditats a la submissió, l’obediència i la repetició de valors que no estan al servei de la vida si no al servei dels interessos econòmics i la supremacia del poder sobre l’altre, manifestant-se de dels mateixos nuclis familiars, passant pel veïnat, amistats i estenent-se a la globalitat. Això fa que sorgeixen, cada cop amb més força, alternatives de vida comunitària basades en la solidaritat, la germanor, el intercanvi, la vivència col·lectiva, l’afectivitat, … però estem aprenent a viure i conviure així, i el procés d’aprenentatge inclou els errors i la il·lusió.
Edgar Morín diu al respecte:  “es fa necessari aprendre a navegar en un oceà d’incerteses a través d’arxipèlags de certesa”. Els valors en els que ens han educat ja no ens serveixen per a la nova construcció; son un referent del que partir per facilitar l’evolució cap a la veritable metamorfosi de la consciència planetària on el ser humà es a la vegada físic, biològic, psíquic, cultural, social i històric. Una unitat complexa en la que ens estem educant, creant i recreant.
I aquí vull parlar dels vincles.
L’absència del cos en les relacions defineix el vincle. Quan el cos és l’eina que ens serveix per estar davant de l’altre o per escriure un missatge i parlar per telèfon, el vincle és primordial racional, analític, pràctic, eficaç, productiu,… i correctament afectiu.
I Encuentro para la Cooperación y el Intercambio de Biodanza
Quan el cos esdevé el complement comunicatiu que arriba on les paraules no poden, els vincles que es generen son altament nodridors per què l’intercanvi biològic té la capacitat de regenerar cèl·lules, teixits, òrgans i sistemes de gran complexitat tendint a l’homeostasi orgànica i existencial. Hi ha multituds d’exemples que corroboren l’afirmació: els braços bressolants d’una mare, la mà amiga en l’espatlla indicant companyia, l’abraçada de la reconciliació, la mirada de complicitat, el silenci de dos mentre es miren i es veuen, el cap recolzat a l’espatlla de l’altre, el petó sincer que implica el cos i no només la galta,…..
Quan en una relació, sigui amants, amigues, germanes, filles, mares, avies, veïnes, col·legues,… el cos complementa la comunicació no verbal, hi ha infinites possibilitats de reconstrucció, d’apropament, de reconciliació, de retrobada, de continuar, d’acomiadar-se sense culpables ni víctimes. Si no podem posar-hi el cos ¿Com em relaciono amb mi, amb l’altre i amb el cosmos?  Què representa per a mi el cos? Em vinculo a la vida de forma integrada?
La Biodansa i l’Educació Biocèntrica proporcionen un espai de retrobada on la paraula vivenciada, la música, el moviment i el grup esdevenen art: L’art de viure en construcció.
Biodanza

Biodanza y familiares de enfermos crónicos

Trabajo de un año de experiencia con datos estadísticos del programa piloto desarrollado en Castellar del Vallès (Barcelona). Programa subvencionado por el Ayuntamiento de Castellar del Vallès (Barcelona, Spain).

Contenido
El proyecto de Biodanza con familiares de enfermos crònicos tiene como título “El recreo del cuidador” y surgió a partir de la necesidad social de dar un espacio de cuidado y descompresión a las personas que, por circunstancias familaires, ha tenido que asumir el rol de cuidador de un familiar afectado por una enfermedad crónica. 

El Ayuntamiento de mi pueblo, Castellar del Vallès (Barcelona), sensible a esta necesidad, solicitò mis servicios para aplicar la Biodanza en este colectivo de personas.

Las características de las personas llamadas “cuidadoras” de sus familiares enfermos crónicos son: pérdida de su actividad laboral para asumir los cuidados de la persona dependiente; pérdida progresiva de las relaciones sociales; gastos económicos añadidos que incluyen en el 93,7% de los casos, los gastos médicos y de soporte domiciliario que sólo en parte están cubiertos por las entidades públicas, y la pérdida añadida de los ingresos de su ocupación laboral. Todos estos factores afectan directamente a la salud y el bienestar del “cuidador”.


La visión de la salud y bienestar pasa por procesos biológicos y por las interacciones ambientales, sociales, culturales y educativas que afectan directamente a la identidad del ser humano.

El actual abordaje psicológico del principio de identidad afirma que la persona está en constante transformación sin dejar de ser la misma. Rolando toro, el creador del Sistema Biodanza, así como otros pensadores, educadores, científicos, filósofos e investigadores, afirman que la identidad es permeable a la música por lo que puede transformar la conciencia propia de sentirse vivo y experimentarse a sí mismo.

En este sentido el Sistema Biodanza aporta las herramientas necesarias para que las personas con rol de “cuidadores” puedan resignificar el sentido de “ser persona” (etimológicamente per sonare, “para sonar”) y manifestarse con su propio “sonido” en la vida. En definitiva, recuperar su expresión de identidad, olvidada por el rol que desempeñan.

Desarrollo del tema
El programa piloto se desarrolló con un grupo de 12  mujeres con edades comprendidas entre 41-69 años, con participación voluntaria en el proyecto, grado de capacidad funcional i/o cognitiva independiente, residentes en el municipio de Caastellar del Vallès y al cargo de los cuidados de familiares afectados por enfermedades crònicas y/o degenerativas. Todos beneficiarios del proyecto fueron seleccionados por el Ayuntamiento de Castellar del Vallès.

El índice de participación fue del 95,9% y para la valoración del proyecto se hicieron servir:

  • Test de sobrecarga del cuidador, validado para evaluar los índices de sobrecarga del cuidador con diferentes indicadores.
  • Test de satisfacción personal del taller, con diferentes indicadores.

Los resultados obtenidos fueron plenamente satisfactorios hasta el punto de seguir con el proyecto subvencionado por el Ayuntamiento de Castellar del Vallès (Barcelona) por dos años más con incremento de dos sesiones semanales en horarios distintos para poder asumir las necesidad actuales de la población. El Ayuntamiento, así como el Área de Bienestar Social en colaboración con el personal médico-sanitario del Centro de Atención Primaria del municipio, siguen trabajando para ampliar la demanda del servicio al cuidador.

Juny 2008