La cadència corporal del vincle

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de conviure en diferent projectes de vida comunitària. He aprés moltíssim.

Viure en comunitat és una meravellosa oportunitat que ens ofereix la nostra condició humana primordialment gregària. És en comunitat que podem desenvolupar tots els nostres potencials per què els altres son una part d’una mateixa, son un mirall de mi.

Es fa evident que la convivència porta en sí mateixa desavinences, opinions contrastades, diferents formes de fer i desfer, d’afrontar i resoldre dificultats, de divertir-se, de consolidar, d’afinitats, d’organitzar-se,…. Es requereix  un equilibri entre ment i cor que es fa difícil de mantenir. El que aprenem al llarg de les nostres experiències de vida, ens condiciona cap una banda i cap a l’altre, repetint patrons que matisen el present amb els errors que no volem tornar a reviure.

I és que el model del que partim és el d’una societat prioritàriament competitiva, excloent, on els barems de la inclusió estan supeditats a la submissió, l’obediència i la repetició de valors que no estan al servei de la vida si no al servei dels interessos econòmics i la supremacia del poder sobre l’altre, manifestant-se de dels mateixos nuclis familiars, passant pel veïnat, amistats i estenent-se a la globalitat. Això fa que sorgeixen, cada cop amb més força, alternatives de vida comunitària basades en la solidaritat, la germanor, el intercanvi, la vivència col·lectiva, l’afectivitat, … però estem aprenent a viure i conviure així, i el procés d’aprenentatge inclou els errors i la il·lusió.

Edgar Morín diu al respecte:  “es fa necessari aprendre a navegar en un oceà d’incerteses a través d’arxipèlags de certesa”. Els valors en els que ens han educat ja no ens serveixen per a la nova construcció; son un referent del que partir per facilitar l’evolució cap a la veritable metamorfosi de la consciència planetària on el ser humà es a la vegada físic, biològic, psíquic, cultural, social i històric. Una unitat complexa en la que ens estem educant, creant i recreant.

I aquí vull parlar dels vincles.

L’absència del cos en les relacions defineix el vincle. Quan el cos és l’eina que ens serveix per estar davant de l’altre o per escriure un missatge i parlar per telèfon, el vincle és primordial racional, analític, pràctic, eficaç, productiu,… i correctament afectiu.

Quan el cos esdevé el complement comunicatiu que arriba on les paraules no poden, els vincles que es generen son altament nodridors per què l’intercanvi biològic té la capacitat de regenerar cèl·lules, teixits, òrgans i sistemes de gran complexitat tendint a l’homeostasi orgànica i existencial. Hi ha multituds d’exemples que corroboren l’afirmació: els braços bressolants d’una mare, la mà amiga en l’espatlla indicant companyia, l’abraçada de la reconciliació, la mirada de complicitat, el silenci de dos mentre es miren i es veuen, el cap recolzat a l’espatlla de l’altre, el petó sincer que implica el cos i no només la galta,…..

Quan en una relació, sigui amants, amigues, germanes, filles, mares, avies, veïnes, col·legues,… el cos complementa la comunicació no verbal, hi ha infinites possibilitats de reconstrucció, d’apropament, de reconciliació, de retrobada, de continuar, d’acomiadar-se sense culpables ni víctimes. Si no podem posar-hi el cos ¿Com em relaciono amb mi, amb l’altre i amb el cosmos?  Què representa per a mi el cos? Em vinculo a la vida de forma integrada?

La Biodansa i l’Educació Biocèntrica proporcionen un espai de retrobada on la paraula vivenciada, la música, el moviment i el grup esdevenen art: L’art de viure en construcció.