Estic al pati de casa, envoltada d’aroma de flors i acompanyada del soroll de la font del jardí. La brisa que corre intermitent, refresca el clima càlid d’estiu.
Els homes estan ocupats en els seus menesters: Eloi amb amiguets seus «tonejant» el patinet que és com una tercera cama per ell; en Jan i l’Artur cambiant les cordes de la guitarra. En Duc, el gos que ens acompanya des de fa més de 15 anys, assegut al meu costat dansant entre la somnolència i el control de tot el que passa per la seva atenció.
Tot és viu al meu voltant: el moviment de la parra dels veïns que s’esmunyeix pel nostre pati amb el seu afany d’expansió; les veus de la Núria i el Delfí comentant alguna cosa a l’altre costat del petit mur que ens separa; el lleuger trànsit d’algun cotxe pel carrer; les rialles dels nens jugant a la placeta; el cel blau i lúcid, sense cap núvol de cotó fluix passejant-se; el batec del meu cor recordant-me que pertanyo a aquest moviment còsmic ón tot segueix el seu ritme harmoniós i plaent.
L’evolució és constant. Podem retardar el moment del salt tantes vegades com volguem, però hi ha una força molt més poderosa que la nostra voluntad que impulsa la vida. La coneixem com el nom de Divinitat.
La divinitat és la causa primera de totes les coses i la intel·ligència suprema generadora de vida. Hi ha un univers que ho confirma, una cosmologia que ho dibuixa i una vivència profundament orgànica que ho reitera.
Abans en temps passats, el coneixement de la vida, els misteris del seu entremat, eren privilegi d’uns pocs que dedicaven la seva existència a cultivar l’art de l’observació, l’art dialogant i l’art del silenci. Amb el temps,la saviesa construïda pas a pas va patir l’influència de l’exclusivitat ferint-la de mort fins al punt d’haver-la de preservar dels bàndals i assesins que treballaven a l’ombra de la foscor i la por.
En el món que coneixem ara, malgrat la crisi que genera tot canvi i transformació, el coneixement ja no és més el privilegi d’uns quant. Ara és a l’abast de tothom i es dibuixa en l’horitzó de tots els colors de la diversitat. Ja no hi ha fronteres que ens separin de la saviduria dels «chamans» a la filosofia de la complexitat elaborada per inteligències il·lustrades. Les ments pensants no en tenen prou amb la mediocritat i en la seva cerca en solitari i conseqüenment troben vincles indivisibles entre ciència i espiritualitat.
El cervell s’ens mostra com a font de creació infinita moldejada per les emocions i els sentiments i ens descobrim con a ésser creadors i co-creadors d’un univers en el que tot és viu, tots som vius i la vida és la protagonista per excel·lència.
La intel·ligència afectiva, la que auna totes les altres intel·ligències (emocional, social, motriu,…) ens condueix a un camí de retorn a l’origen on, experimentats en la dualitat, decidim seguir endavant en la creació d’un món en el que la sumatòria és el continu d’una percepció més amplificada. La conciència d’estar vius, ens redimensiona a una realitat sagrada de la vida.
Ja no som éssers ignorants i sotmesos a un poder corrupte. La vida ha seguit el seu curs imparable i ens ha dut a la platja de la reflexió profunda després de navegar per mars i oceans de progrés i civilització. No hi ha escapatòria possible. L’evolució segueix, amb o sense nosaltres. La conciència és desperta i no pot esperar. Si t’autures, t’atormentes.
Per què esperar doncs?. «Néixer, crèixer, morir i progressar sempre. Aquesta és la llei«, diu Allan Kardec il·lustre pensador del segle XIX.
univers biocentric 