Notas de navegación

La fortaleza de la convicción pacífica

Y hoy ha ocurrido lo que no debería de haber pasado nunca. El “poder” ha soltado a sus perros y ha arremetido contra ciudadanos pacíficos, sentados con las manos en alto mantiendo la certeza de que un mundo justo es posible, mintras los perros adiestrados para obedecer cargaban sus balas y sus porras. ¡Desgraciados!!!! Esclavizados por el poder de poseer y adquirir a cualquier precio, se han olvidado del verdadero significado de ser humano.

Parecía que la humanidad hubiera olvidado la dignidad. Parecía que habíamos sido engullidos por el sistema “supuestamente democrático” dominado por el mercado del dinero que dirige todas sus acciones hacia el enriquecimiento de unos pocos en detrimento de la mayoría. ¿En beneficio de quién? Pues de unos señores feudales con nuevas ropas de diseño, que han jugado durante mucho tiempo al bueno y el malo, haciendonos creer que nuestra voz no tiene eco. Lástima que han menospreciado al ser humano olvidando que nuestra especie, se autoregenera constantemente y que nosotros aprendemos de los errores y nos reinventamos. Los reptiles que nos goviernan se han creído superiores porque son sanguinarios y indivualistas, y sus armas dan miedo pero la humanidad vence. Hemos despertado del letargo al que estabamos sumidos. Las fuerzas de la vida se manifiestan en su esplendor. El momento ha llegado.
Y hoy, despues de los acontecimientos vividos en Plaza Catalunya de Barcelona y en la ciudad de Lleida, el ser humano asciende un peldaño más en su camino evolutivo y responde con unanimidad en todo el planeta Tierra, que ya no hay vuelta atrás. No és la violencia el camino. Venceremos por la paz y el diálogo. Y así se ha demostrado hoy.
Assemblea general de Sabadell
He assistit a la concentració de Sabadell pel rebuig a les accions violentes practicades avui a Barcelona i Lleida i he vist el rostre de la serenitat i la convicció com mai havia vist abans. Entre llàgrimes sentides de dolor i aberració, diferents joves explicaven els fets que han succeït avui a la Plaça Catalunya, alertant a la ciutadania de les mentides que sentiran durant molts dies al respecte dels fets de la Plaça Catalunya i Lleida, i el moviment de pau i resistència que no te fi.
Han circulat fotografies i vídeos de l’atrocitat, han mostrat les senyals en els seus cossos, … i malgrat la tristesa que a cops no els deixava seguir parlant, han somrigut d’alegria al comprobar que el poble està unit per primera vegada a tot el planeta. Que cada vegada som més i més que estem units per la Pau i la Justicia.
La violència no ha fet més que enfortir el lligams de confiança i coherència en les accions que s’estan desenvolupant en cada ciutat. La informació circula a velocitat vertiginosa i s’escolta una única veu de PROU!!!! Tots som UN.
Em sento afortunada de participar activament en aquesta revolta popular que dibuixa a trets destres el futur immediat que volem per totes les persones que hi vivim a la Terra. Ja no més mentides. Estem preparats per transcendir aquest moment històric amb unió, solidaritat i encert. Sabem com volem que sigui aquest canvi: pacífic  Falten moltes mans per construir. No ens ho mirem des de la finestra i participem amb accions, en serveis, en material, en mans, en temps,…. . És moment de construir. La vida ens reclama.
Notas de navegación

Els indignats pacífics

Crónica del primer contacte. Dimecres 25 maig, Els indignats pacífics

Aprovechando un viaje a Barcelona, decidí pasearme por la Plaça Catalunya, entre los Indignados.

Apropant-me a la plaça m’ha començat a invair l’emoció del moment esperat. Fa dies que em sento aprop de tots els que acampen; tants dies que ni ho recordo. Per què aquesta realitat és la gestació de molt moments anteriors on el sentit crític del pensament, la unificació dels sentirs de tantes persones que seguim creient en la certesa d’un món millor que no és una utopía ni una fal·làcia, en la construcció comunitària a través del diàleg i la paraula vivenciada,… Son molts dies, tants com una vida.

Molts eren els que deien que sommiavem massa i que no tocavem peus a terra , que això no podria canviar mai,… condemnats a la manipulació i l’esclavitut d’un sistema que ja no té com sostenir-se, encallats en la queixa i el malestar, seguiem creien en un món millor i vivint en la major coherència possible.

Els dies d’espera activa, de constància en les creences, d’accions que semblaven aillades, avui tenen un sentit profundament comú.

No estamos solos. Ya nunca más.

Grupos de jóvenes en rondas en el suelo, debatian en diálogo atento y calmado mientras la escucha estaba presente. Espacios ordenados de diferentes comisiones con multitud de carteles escritos a mano, reivindicando la verdad que se ha gestado en gargantas que parecía no tener voz hoy hablan mirando a los ojos, sin agresión, sin violencia; música de fondo de Led Zepellin acompañando el viaje por la utopía hecha realidad. Ningún partido político, ninguna propaganda electoralista, todas las voces escritas hablaban des de la serenidad, la reflexión, la certeza de que el ser humano merece vivir con dignidad y si los que escogimos como representantes del pueblo se han olvidado de su servicio, debemos recordárselo para que nunca más vuelva a pasar.

Un hombre de unos 50 años paseante por el campamento, se enfrenta a uno de los acampados por un mal entendido con uno de los perros que les acompañan. Insistía en chillar  e insultar mientras que el acampante le decía con tranquilidad que lo podian arreglar hablando. Se han acercado dos compañeros más del campamento revolucionario para hablar con el irritado y ha surgido el abrazo mágico. – Hermano, te quiero. Todo está bien- le han dicho mientras lo abrazaban y el rostro del irritado ha ido cambiando, la voz de ha dulcificado y el gesto de la armonía ha surgido con progresividad. No es un sueño. Yo estaba allí.

Este es el clima del campamento de los indignados. Todo está en orden, limpio, coordinado. Una gran cocina de acampada nutrida con voluntarios que cocinan la comida que vecinos y transeuntes les ofrecen. Zona de biblioteca libre para leer artículos y libros de interés social y político, (energías renovables, permacultura,…) Zona wifi con ordenadores que les mantienen conectados en red con los compañeros de todo el mundo que reiteran lo que llaman la “Revolución española”; carpas de información de las diferentes Comisiones de trabajo que se han generado; jóvenes repartiendo agua y fruta a los que permanecen en sus puestos de acción,… todo está en armonía.

Y yo, observando todo este espacio de acción, servicio y amor, he llorado de felicidad por reconocer el momento esperado durante tanto tiempo. Ahora ya está aquí. No es una ilusión, un sueño de adolescentes, un arrebado te juventud; es un movimiento organizado que trabaja con claridad y actua con rapidez y precisión.

Hay rostros de jóvenes involucrados en el impulso de la acción, hay arrugas y canas, niños en sus mochilas porta-bebes, perros, ancianos con ilusiones renovadas y rostros de vitalidad. Reina la serenidad del trabajo transparente, consciente, enfocado y bien direccionado. Todo transcurre en una naturalidad que invita al respeto y la alegría. El pueblo tiene voz y se ha decidido a cantar. No hay gritos, suenan cantos de indignación pacíficos. El amor vence.

Notas de navegación

Escribint al pati de casa

Estic al pati de casa, envoltada d’aroma de flors i acompanyada del soroll de la font del jardí. La brisa que corre intermitent, refresca el clima càlid d’estiu.

Els homes estan ocupats en els seus menesters: Eloi amb amiguets seus “tonejant” el patinet que és com una tercera cama per ell; en Jan i l’Artur cambiant les cordes de la guitarra. En Duc, el gos que ens acompanya des de fa més de 15 anys, assegut al meu costat dansant entre la somnolència i el control de tot el que passa per la seva atenció.

Tot és viu al meu voltant: el moviment de la parra dels veïns que s’esmunyeix pel nostre pati  amb el seu afany d’expansió; les veus de la Núria i el Delfí comentant alguna cosa a l’altre costat del petit mur que ens separa; el lleuger trànsit d’algun cotxe pel carrer; les rialles dels nens jugant a la placeta; el cel blau i lúcid, sense cap núvol de cotó fluix passejant-se; el batec del meu cor recordant-me que pertanyo a aquest moviment còsmic ón tot segueix el seu ritme harmoniós i plaent.

L’evolució és constant. Podem retardar el moment del salt tantes vegades com volguem, però hi ha una força molt més poderosa que la nostra voluntad que impulsa la vida. La coneixem com el nom de Divinitat.

La divinitat és la causa primera de totes les coses i la intel·ligència suprema generadora de vida. Hi ha un univers que ho confirma, una cosmologia que ho dibuixa i una vivència profundament orgànica que ho reitera.

Abans en temps passats, el coneixement de la vida, els misteris del seu entremat, eren privilegi d’uns pocs que dedicaven la seva existència a cultivar l’art de l’observació, l’art dialogant i l’art del silenci. Amb el temps,la saviesa construïda pas a pas va patir l’influència de l’exclusivitat ferint-la de mort fins al punt d’haver-la de preservar dels bàndals i assesins que treballaven a l’ombra de la foscor i la por.

En el món que coneixem ara, malgrat la crisi que genera tot canvi i transformació, el coneixement ja no és més el privilegi d’uns quant. Ara és a l’abast de tothom i es dibuixa en l’horitzó de tots els colors de la diversitat. Ja no hi ha fronteres que ens separin de la saviduria dels “chamans” a la filosofia de la complexitat elaborada per inteligències il·lustrades. Les ments pensants no en tenen prou amb la mediocritat i en la seva cerca en solitari i conseqüenment troben vincles indivisibles entre ciència i espiritualitat.

El cervell s’ens mostra com a font de creació infinita moldejada per les emocions i els sentiments i ens descobrim con a ésser creadors i co-creadors d’un univers en el que tot és viu, tots som vius i la vida és la protagonista per excel·lència.

La intel·ligència afectiva, la que auna totes les altres intel·ligències (emocional, social, motriu,…) ens condueix a un camí de retorn a l’origen on, experimentats en  la dualitat, decidim seguir endavant en la creació d’un món en el que la sumatòria és el continu d’una percepció més amplificada. La conciència d’estar vius, ens redimensiona a una realitat sagrada de la vida.

Ja no som éssers ignorants i sotmesos a un poder corrupte. La vida ha seguit el seu curs imparable i ens ha dut a la platja de la reflexió profunda després de navegar per mars i oceans de progrés i civilització. No hi ha escapatòria possible. L’evolució segueix, amb o sense nosaltres. La conciència és desperta i no pot esperar. Si t’autures, t’atormentes.

Per què esperar doncs?. “Néixer, crèixer, morir i progressar sempre. Aquesta és la llei“, diu Allan Kardec il·lustre pensador del segle XIX.