Notas de navegación

La tardor al pati de casa

Aquesta tardor el pati de casa ha tornat a vestir-se de groc, vermell i ocres. Ha escollit, com tots els anys, les fulles del caqui. No m’he pogut estar i he fet unes fotografies per gaudir dels preciosos colors de les seves fulles.

Les fulles del caqui

Què ho farà que aquest any els colors del meu pati em semblen més bonics que cap altre any?

Serà la calma  en la que esdevé la transformació del cicle de la vida. Colors que m’inviten a l’escalfor de la llar, al foc i a l’olor de fum i fusta que impregna els meus cabells.

Els dies passen, un rera l’altre, i la transformació transita en un tempo d’harmonia, de cicle etern on el sol i la pluja dansen la música dels vent freds que s’acosten a la crida.

La tardor al pati de casa

La vida continua la seva expressió acolorida sense aturar-se, deixant passar el temps, dia i nit sense aturar-se.

Temps de transformació.
Temps d’espera.
S’anuncia l’hivern.

Notas de navegación

Escribint al pati de casa

Estic al pati de casa, envoltada d’aroma de flors i acompanyada del soroll de la font del jardí. La brisa que corre intermitent, refresca el clima càlid d’estiu.

Els homes estan ocupats en els seus menesters: Eloi amb amiguets seus “tonejant” el patinet que és com una tercera cama per ell; en Jan i l’Artur cambiant les cordes de la guitarra. En Duc, el gos que ens acompanya des de fa més de 15 anys, assegut al meu costat dansant entre la somnolència i el control de tot el que passa per la seva atenció.

Tot és viu al meu voltant: el moviment de la parra dels veïns que s’esmunyeix pel nostre pati  amb el seu afany d’expansió; les veus de la Núria i el Delfí comentant alguna cosa a l’altre costat del petit mur que ens separa; el lleuger trànsit d’algun cotxe pel carrer; les rialles dels nens jugant a la placeta; el cel blau i lúcid, sense cap núvol de cotó fluix passejant-se; el batec del meu cor recordant-me que pertanyo a aquest moviment còsmic ón tot segueix el seu ritme harmoniós i plaent.

L’evolució és constant. Podem retardar el moment del salt tantes vegades com volguem, però hi ha una força molt més poderosa que la nostra voluntad que impulsa la vida. La coneixem com el nom de Divinitat.

La divinitat és la causa primera de totes les coses i la intel·ligència suprema generadora de vida. Hi ha un univers que ho confirma, una cosmologia que ho dibuixa i una vivència profundament orgànica que ho reitera.

Abans en temps passats, el coneixement de la vida, els misteris del seu entremat, eren privilegi d’uns pocs que dedicaven la seva existència a cultivar l’art de l’observació, l’art dialogant i l’art del silenci. Amb el temps,la saviesa construïda pas a pas va patir l’influència de l’exclusivitat ferint-la de mort fins al punt d’haver-la de preservar dels bàndals i assesins que treballaven a l’ombra de la foscor i la por.

En el món que coneixem ara, malgrat la crisi que genera tot canvi i transformació, el coneixement ja no és més el privilegi d’uns quant. Ara és a l’abast de tothom i es dibuixa en l’horitzó de tots els colors de la diversitat. Ja no hi ha fronteres que ens separin de la saviduria dels “chamans” a la filosofia de la complexitat elaborada per inteligències il·lustrades. Les ments pensants no en tenen prou amb la mediocritat i en la seva cerca en solitari i conseqüenment troben vincles indivisibles entre ciència i espiritualitat.

El cervell s’ens mostra com a font de creació infinita moldejada per les emocions i els sentiments i ens descobrim con a ésser creadors i co-creadors d’un univers en el que tot és viu, tots som vius i la vida és la protagonista per excel·lència.

La intel·ligència afectiva, la que auna totes les altres intel·ligències (emocional, social, motriu,…) ens condueix a un camí de retorn a l’origen on, experimentats en  la dualitat, decidim seguir endavant en la creació d’un món en el que la sumatòria és el continu d’una percepció més amplificada. La conciència d’estar vius, ens redimensiona a una realitat sagrada de la vida.

Ja no som éssers ignorants i sotmesos a un poder corrupte. La vida ha seguit el seu curs imparable i ens ha dut a la platja de la reflexió profunda després de navegar per mars i oceans de progrés i civilització. No hi ha escapatòria possible. L’evolució segueix, amb o sense nosaltres. La conciència és desperta i no pot esperar. Si t’autures, t’atormentes.

Per què esperar doncs?. “Néixer, crèixer, morir i progressar sempre. Aquesta és la llei“, diu Allan Kardec il·lustre pensador del segle XIX.

Cursos

Mirant-nos. 2n Taller de la trilogia El llenguatge silenciós

“Som vulnerables a l’altre. La sola mirada d’un altre ens canvia a nivel fisiològic i funcional”, diu Rolando Toro.

En el món actual, hi ha una absència prolongada de mirades. Recordo la meva primera sessió de Biodansa a Martorell, a cal Ramón i en Pere. Impartia la classe Gilson Da Cruz, el primer impulsor de la Biodansa a l’estat espanyol. La meva recent amistat amb Carolina, una noia brasilera i companya d’en Ramón, em va aportar aquesta experiència que canviaria la meva vida per sempre.

Carolina acabava d’arribar de Brasil i pertanyia a la comunitat biodansant de la seva ciutat.  Al poc de coneixer-nos, em va dir que havia de fer Biodansa, que segur que m’encantaria. Quan li vaig preguntar què era Biodansa, ella només em va dir: Vina i experimenta.

Va ser increible. El grup era d’unes 10-12 persones, si recordo bé. Durant les dues hores que va durar la classe, vaig experimentar tantes sensacions reconegudes, oblidades, recuperades que apuntaven cap a l’alegria natural de sentir-me viva. No era eufòria, tampoc felicitat, em sentia senzillament viva. El somriure es va instal·lar en la meva expressió i no hi havia manera d’acomiadar-lo. Em va acompanyar la resta de la nit i al llevar-me al matí següent per iniciar la meva jornada laboral,  l’expressió íntima d’alegria es mantenia.

En sortir al carrer, vaig submergir-me en un món que anava molt depressa, massa ràpid. El batibull del metro a l’hora punta, les apretades,  les empentes, els olors nauseabunds,… tot era com sempre, però la meva mirada havia canviat. M’en vaig adonar que mirava a les persones.  Les seves expressions eren sèries, tenses, absens. Ningú em va mirar, només un nen petit acomodat al seu cotxet, els altres dansaven la melodia de l’absència i les seves notes de llunyania i separació. Jo era un d’ells, inmers en un univers impersonal, fins que vaig experimentar què era “dansar la vida”.

El meu somriure intern no s’esborrava i va trigar temps en fer-ho per què quan ja s’anava desdibuixant, tornava a ser el dia de celebrar la vida en grup, a la sessió de Biodansa.

D’això fa ja prop de 20 anys i no he deixat mai més de mirar.

L’emoció està intimament lligada al moviment: del llatí emovere que significa “treure de lloc”, “sotragar”. Quan l’emoció és fruit d’una mirada, de mirar-nos, els órgans oculars esdevenen finestres d’estimuls i sensacions que dansen en la resignificació del moviment de forma progressiva, cap al que anomenem “vivència”, la profunda sensació de sentir-se viu.

Si afegim el contacte i la pell, els sentits i els instins, l’entramat d’aquest moviment imparable, evolutiu i sempre amb tendència cap a l’harmonia del conjunt, esdevé art. La manifestació més revolucionaria de l’art és l’ésser humà per què alhora de ser creadors o creatius, sóm creats. I així dansem amb un cercle sense fi conegut.

En aquest taller, et proposem endinsar-te en l’aventura de sentir-te, de ser creador i creatiu, per què aquesta és la nostra naturalesa essencial. Només necessitem els estimuls adients per recordar, del llati recordari (derivado de corazón) – tornar a passar pel cor.

La música, les mirades, les situacions de trobada, el contacte amb les mans, el fang, la pintura, el continent afectiu i el grup, poden fer-ho realitat. T’hi apuntes?

Dissabte, 20 de març 2010 – Horari de 10 a 13h.
Sala GALÀ Centre Cultural
Carrer del Molí,9 – Cassà de la Selva.
tel. 972 462 820
www.salagala.com
Preu taller: 15€

Porta roba còmoda.