Mediateca

Hablamos de muerte. Monografia de titulació

autora: Teresa Vázquez
clika la imatge per accedir a l'arxiu

Aquest és el treball monogràfic per a la titulació de Facilitadora de Biodansa.

És un treball que transcriu les meves reflexions i experiències sobre la trilogia vida-mort-vida fins aquell moment. No és un treball concluent. És viu mentre jo visqui per què la meva naturalesa és curiosa, desperta, activa, observadora i m’encanta lliurar-me a l’espiral d’aprendre i reapendre constantment.

Adoro escriure i ho faig en llibretes, llibres, blocs i troços de paper on pugui escriure allò que em passa en aquell moment, que pot ser un pensament, una idea, un projecte, una canço, una frase,….. M’he acostumat a portar sempre una llibreta i un estoig petit amb un parell o tres de retoladors fluorescents de diferents color (rosa, teronja i verd), un llapis de mines i un paquet de mines del 0,5 per si s’acaben, una goma de nata, un llapis de fusta i una maquineta de ferro.

De vegades tambè utilitzo la llibreta per dibuixar coses però això ho faig més en el  meu diari personal, que mantinc des que tins 12 anys. Tinc una col·lecció de diaris que conformen tota la meva vida, pas a pas, llibre a llibre. Als inicis, els diaris son de tota mena i tamany però ja fa un bon grapat d’anys que nomès utilitzo un llibre fet a mà, amb paper artesanal, de tapes impreses amb estampacions d’antics artesans llibretes i tintes de fórmules antigues, que es venen al barri gòtic de Barcelona (carrer Baixada Llibretaria, 2) a la llibreria Papyrum. El tamany que més m’agrada és A4. A vegades també escric amb pluma amb tinta de color verd mar. Son moments especials en els que m’agrada escriure així, però acostumo a fer-ho a llapis quasi bé sempre. M’agrada el soroll que fa la mina del llapis quan juga i dança pel paper deixant la seva petjada.

Aquest és el meu gran tresor que guardo en una vitrina per què no s’omplin de pols.

L’altre tresor que tambè és molt preuat per a mi son els llibres. No tinc una gran biblioteca.  He après a despendrem de llibres que han estat importants en algun moment. Altres son part de la meva història, amb ells he anat construint la dona que sóc i m’acompanyen des dels  temps. Son llibres que els agrada compartir espai amb altres llibres i documents que es van afegint a mida que el viagte segueix. Els llibres son per a mi una font d’inspiració i estímul en la meva vida.

Així és com vaig escriure la meva monografia de titulació: ara amb una llibreta, ara a un troç de paper, ara al llibre,…. Per a mi és una manera més de deixar constància de fragments de vida que complementen altres fragments que composen la gran xarxa del coneixement que creix i evoluciona amb la vida. Per això aquest treball no és un treball acabat. Hi ha molt per afegir-hi encara.

Que en gaudeixis!

Notas de navegación

Abraçades gratuites a Sabadell

De la tribu de “Les que dansen la vida” 
Tot va sorgir uns mesos enrere quan encara feia fred. La idea era fer el que ja s’ha fet a altres llocs i per tot el planeta: abraçar-nos els uns als altres pel gust de sentir-nos junts, acompanyats, solidaris, units per alguna cosa subtil però no imperceptible, afectius i agermanats en l’espècie humana, per què sí, per gust,….
Doncs ho varem aconseguir. Només varem tenir que proposar-nos vèncer algun prejudici arcaic i llançar-nos a la meravellosa aventura d’abraçar-nos.
Va ser a la Rambla de Sabadell per Festa Major, el diumenge 5 de setembre. Feia un dia esplèndid, molta gent gaudint de la Festa, famílies senceres amb nens i avis, parelles d’enamorats, colles d’amics, veïns, intel·lectuals, cursis, okupes, estudiants, solitaris,… tots sense distinció de sexe ni condició canviaven la seva fesomia al veure els nostres rètols colorits anunciant en català i castellà que abraçàvem gratis.
Alguns s’atrevien a acostar-se i fondre’s en els nostres braços, altres eren més discrets i tímids, alguns miraven cap un altre banda després de llegir els rètols mentre es resistien al plaer del moment; la majoria somreia sense parar, s’il·luminaven els rostres, els ulls brillaven, la boca s’eixamplava i els braços venien a trobar-nos. En hi havia que no s’atrevien per si mateixos i posaven als seus fills menuts com “avançadera”, altres ens esperaven, alguns biciclistes es van aturar per abraçar-nos, fins i tot un conductor de cotxe que esperava pas ens va abraçar,…. Va ser extremament plaent.
Varem començar a les 12,30h del mati i acabàvem a quarts de tres. Estàvem joiosament esgotades i ens preguntàvem el per què d’aquell cansanci. Doncs probablement, per què varem abraçar a unes 500 persones aproximadament. Desprès veien els vídeos que varem gravar ens en varem adonar de la quantitat de persones que van passar pels nostres braços i cors.  El somriure no s’esborrava de les nostres cares.
Ens sentim profundament satisfetes d’aquesta meravellosa experiència que tornarem a repetir per què fer somriure a algú pel sols fet de recordar-li que els éssers humans som profundament afectius per naturalesa i que no ens cal gaire cosa més per trobar-nos i agermanar-nos, és una experiència plena de sentit. Com a mamífers, el primer gest que fem en rebre una nova vida és acollir-la i rodejar-la amb els nostres braços. Nosaltres ho varem fer i ens va omplir.

Hem d’escollir algunes imatges de la fantàstica col·lecció que tenim per fer un video resum de la jornada d’abraçades. Volem compartir-lo a la xarxa per animar a altres a que segueixin fent-ho. Serà força difícil fer la tria de les moltes filmacions que varem fer i segur que això ens portarà un temps.Fins aleshores, us faig un petit tastet amb algunes de les fotografies que la Carme va fer, per això no hi surt ella tot i que també abraçava.L’equip abraçador varem ser la Carme, l’Elena, la Núria, la Rosa Mary, la Sílvia i jo.

Notas de navegación

Una realitat paral·lela

Fa cosa d’un mes aproximadament, vaig tenir un somni d’aquells que per algun motiu desconegut, es queden en el record de forma especial. Es tractava del següent:

Artur i jo estàvem en una conferència al vespre en un jardí. Hi havia poca gent, pot ser unes 20 persones aproximadament. Era una conferència d’algun tema que no recordo però si se que el conferenciant era un home tibetà amb la túnica taronja i grana. L’ambient era relaxat i alegre. Les persones que estàvem allí no ens coneixíem entre nosaltres però sintonitzàvem.

En acabar la conferència, Artur i jo caminàvem pel jardí amb la intenció de parlar amb el conferenciant per agrair-li la bona estona que ens havia fet passar i, en acostar-nos, vaig veure a dos nens vestits igual que el mestre budista. De seguida em varen cridar l’atenció i m’hi vaig acostar.

Els sentia parlar amb un idioma desconegut per a mi. Un era petit, pot ser uns 5 o 6 anys; l’altre era més viu, d’uns 9 o 10 anys, molt xerraire i mantenia una conversa amena amb el petit que se l’escoltava atentament.
En acostar-me vaig preguntar que feien allí. El més gran em va dir que estaven allí esperant que els assignessin una família d’acollida. El gran em deia que a ell no li preocupava per què ja era massa gran però que el seu amic estava molt amoïnat per que volia veure el mundial de futbol. Jo li vaig preguntar a on el feien i la seva resposta va ser: A la caja pequeña!!!!.

En sentir la resposta del nen, de seguida vaig pensar que podien venir a casa a veure el campionat. El gran em va mirar i va dir: Yosoy demasiado mayor pero él es más pequeño y lo desea mucho. – Llavors em vaig despertar plena d’alegria. Alguna cosa preciosa havia passat dintre meu que no tenia paraules.

Aquell mateix dia, caminant pel poble fent encàrrecs i més, vaig entrar a la llibreria  i a l’aparador hi havia un rètol que deia “VACANCES AMB PAU. Acollida de nens saharahuis”. Vaig agafar el telefon i al vespre a cas, ho varem comentar entre tots. Varen sorgir dubtes del tipus, però son moros, no tracten bé a les dones, la seva religió és dogmàtica,… varem mantenir un diàleg tranquil, dissipant prejudicis que de forma natural van anar deixant pas al sentiment verdader d’acollir i, al dia següent vaig trucar per informar-me.

Des d’aquell moment, tot ha estat molt i molt fàcil. Ara ja és una realitat que Mahdi, el preciós nen que ja forma part de les nostres vides, arriba a casa el dijous 24 de juny. Tenim el cor ple de gratitud, d’alegria i joia per poder compartir dos mesos amb en Mahdi. Ell no ens coneix però jo si: és el nen gran del meu somni.
Ara ja sé què significa el meu somni.

Aquest és en Mahdi. l’any passat una famÍlia catalana el va acollir. Nosaltres tenim per a ell regals preparats d’amics, familiars, una festa de benvinguda, el seu espai a l’armari en un munt de roba, el seu llit fet,… però en Mahdi no ha arribat.

Després de lluitar per una resposta, de demanar explicacions, trucades, i una excel·lent gestió per part de l’Assocació d’aquí Castellar, en Mahdi i alguns nens més no han arribat. No hi ha explicacions, excuses, respostes, només absència.

En els nostres cors ha quedat un buit difícil d’explicar. És una mena de tristesa, enyorança, impotència per què en Mahdi com altres nens i nenes són nens amb dret a jugar i a gaudir-ne. La seva vida allí, malgrat la seva quotidianitat, no és gens fàcil: viuen en condicions molt dures des de fa 30 anys. Mentre a l’altre costat del món parlem de la crisi, de la manca de treball, de la calor,… ells pateixen temperatures superiors a 50º a l’estiu i temperatures molt baixes les nits d’hiverns, absència de llum elèctrica i aigua corrent, mancances pel que fa a roba de vestí, alimentació, assistència sanitària, …
En Mahdi pot ser no sabrà mai que encara que la seva presència no hi és a casa, ell ja forma part de la nostra realitat i ocupa un espai en el nostre cor. Gràcies per trobar-te.
Un món millor és possible. Entre tots ho podem aconseguir.
.

Educación Biocéntrica

Inteligencia emocional versus inteligencia afectiva

La génesis del amor

Muchos son los filósofos, científicos, místicos,… que contribuyen con su pensamiento y obra a la comprensión y realización del nuevo paradigma, que surge como un canto recuperado de la humanidad y sus viejas tradiciones ancestrales, que reinventan la conexión con lo primordial y resignifican los instintos para que nos guíen (ahora sí) junto con la conciencia despierta, hacia la construcción dialógica, solidaria, ecológica, social, y profundamente transcultural, transdisciplinaria e integrada, de la comprensión de la vida.

Al planteamiento cartesiano “Je pense, doncs je suis”, traducido seria “Pienso, entonces soy”, hoy podemos complementar diciendo: “Siento, entonces soy vida”. La conexión con la vida converge hacia una comprensión que, según Edgar Morin “nos instruye a asumir la misión antropológica del mileno: 

  • trabajar para la humanización de la humanidad;
  • efectuar un doble pilotaje del planeta: obedecer a la vida, guiar la vida;
  • alcanzar la unidad planetaria en la diversidad;
  • respetar al otro, al mismo tiempo, la diferencia y la identidad cuanto a sí mismo;
  • desarrollar la ética de la solidaridad;
  • desarrollar la ética de la comprensión;
  • enseñar la ética el genero humano”. (Morin 2000)

Pienso que una de las claves indispensables para la construcción comunitaria de este “nuevo paradigma” es redimensionar el papel de la Educación. Para mi, la maestría de Paulo Freire en su propuesta Pedagógica Evolucionaria Dialógica, marca la transición de la etapa experimental que sólo permitía ver una cara u otra de la realidad. Ahora sabemos que la realidad es un sistema complejo de actuaciones interconectadas entre sí que se organizan y estructuran de tal forma que siempre están en movimiento por la propia evolución del conjunto.

La Biología Molecular, la nueva Física, la Teoría General de Sistemas, la Informática, la Psicologia Transpersonal, la Ecología Profunda, en interacción todas ellas, han contribuido para la comprensión de la importancia de las relaciones micro-macrocósmica en la construcción del ser y su entorno. La realidad se redimensiona en un proceso complejo de creación y autocreación (autopoiesis) que integra  la conciencia como elemento organizador y estructural en un constante flujo de acción y evolución.

Ahora el reto para mí, se encuentra en la resignificación de la Educación. Los enfoques educativos que potencian la comprensión cognitiva y efectiva ligada a las emociones, tal y como propone Goleman, son tratados por Toro desde una perspectiva biocéntrica donde el aprendizaje se enraíza en los instintos y culmina en el vínculo como impulsor de las estructuras cognitivas. “La biología celular revela también la existencia de verdaderas comunidades celulares que integran acciones bioquímicas de cooperación celular. Cuando los organismos vivos lo requieren, las células son capaces de alterar su comportamiento bioquímico en beneficio de la comunidad celular. Principios de afinidad y rechazo se integran en beneficio de la unidad biológica(Toro 2002, Afectividad).

La dimensión social en el proceso de organización y estructuración de la existencia del hombre propuesta por Henri Wallon, es complementada por el estudio de Antonio Damasio sobre la neurobiologia de la emoción y los sentimientos que apuntan hacia la percepción del ser humano como la integración de todas las formas de inteligencia, convergiendo en un punto de partida, que Toro llama Inteligencia Afectiva o principio psicogenésico de la afectividad.

Son muchos los pensadores que aportan sus hipótesis sobre la comprensión del desarrollo intelectual del ser humano afirmando que todo conocimiento es construido socialmente, teniendo como base las relaciones humanas. La propuesta del pensamiento biocéntrico es cultivar las energías organizadoras y conservadoras de la vida, y nuestra labor como educadores es reeducar afectivamente a través del vínculo.

Cesar Wagner afirma que la Educación Biocéntrica es una propuesta pedagógica donde el principal instrumento de aprendizaje es la persona, incorporando dimensiones éticas y dialógicas ya que considera al educando como un ser entero “que piensa, que habla, siente y reacciona en comunicación con los otros, no apenas en una relación interpersonal y sí en inter-conectividad, o sea, relaciones conectivas en una forma de regulación y autoregularización.” (Cavalcante, 2004).