Com ja sabeu, tinc un fill de 13 anys que va a l’institut del poble. Està cursant 2n curs de secundària.
L’Eloi és brillant, àgil, despert i lògic, ràpid en respostes i qüestionaments, rebel de mena amb tot allò que li sembla injust inclosa l’autoritat, alegre i dinàmic, curiós, tenaç, li agraden els reptes, te un alt esperit de superació i convicció, contradictori, …., i una cosa que per a mi és molt important:
està en construcció i experimentació. Es clar que la re-construcció és un procés de transformació constant al llarg de tota la vida, fins i tot en el que anomenem mort, però en el cas de l’adolescència, és una etapa de transformació trepidant on l’ésser bio-psique-espiritual que composa el “jo” neda entre marees d’hormones i sensacions que van configurant la integració afectiu-motora, l’expressió de la identitat en la vida i els potencials que es manifestaran progressivament al llarg de les diferents etapes. Cada peça de l’engranatge del “jo” es va ajustant per esdevindre el ser que cadascu és. L’inconvenient sorgeix quan ens trobem debant de les estratègies que ha anat teixint el sistema economic-politic-social actual per inculcar-nos valors, formes i normes que mantinguin la vida al servei de l’home, tenint aquest el dret sobre ella, creient-se amb el dret de fer i desfer al seu gust i interés. D’aquí el nom de societat antropocèntrica.
Per mantenir aquest estat del “benestar”, s’han establert mecanismes de control en la pròpia matriu de la societat. Així doncs l’educació, base de l’economia, es fonamenta en uns representants del saver anomenats professors, catedràtics, mestres que han estat ensinistrats en institucions del propi sistema on aprenen les bases teóriques i pràctiques que garantitzen la supervivència del sistema tal i com el coneixem. Alguns desperten, cada cop som més.
Per tal de fonamentar una única i correcta manera de fer, el sistema capitalista ha recreat la concepció de l’ésser humà com un ésser ignorant, sense continguts, de ment buida i per tant manipulable, al que se l’ha d’inculcar valors i conceptes que el comptabilitzin com a persona normalitzada. Així, l’educació esdevé unidireccional on el que sap te l’autoritat, reconeguda pel sistema amb titulació que així l’identifica i el capacita per ensenyar què és i què no és correcte.
Dit així pot semblar una barbàrie, però no és lluny de la realitat que quotidianament vivim. El gran avantatge és que per molt que a la vida se la volgui tenir al marge o manipular-la a conveniència, ella segueix pulsant sense distinguir bé i mal i continua amb els seus cicles evolutius. Com que l’home s’entesta en un sistema antropocèntric i no biococèntric o sigui, en funció de la vida i per tant en constant moviment, el sistema i l’ordre establert en conjunt entra en col.lapse i comença a fallar. Així a gran escala Gaia ho manifesta amb sismes, sunamis, terretrèmols; a escala més propera i com a exemple, les aules dels instituts, d’universitats i escoles, s’omplen de nens i nenes “inadaptades”, molts d’ells diagnosticats d’hiperactivitat i sindromes de nova creació que justifiquen el consum de medicaments que normalitzen el comportament de les nenes i els nens a molt primerenca edat, iniciant el tractament de regularització en 7 anys en molt cassos i sota el consentiment de pares i mares amb la consicència adormida i anestesiada per l’ilusionari.
Vida és moviment, transformació constant. Si aquesta llei es vol aturar, el sistema es col.lapsa i s’inicia el procés de destrucció per tal que esdevingui la pròpia evolució del sistema. Això no afecta nomès a l’individu, o a la societat, o al planeta o la galaxia, afecta a tot el sistema vivent. No estem sols, tot es una infinita xarxa de connexions i sinapsis que ens mantenen comunicats a molts nivells i dimensions.
El cicle de transformació pot ser violent, pacífic i progressiu (el grau de tot plegat és nomès un instrument per mesurar). Cóm vivim aquesta transformació depen de l’elecció personal i col.lectiva. Lluitar en contra d’aquesta transformació és mantenir la fal.làcia del col.lapte permanent, i això és impossible.
Com a ésser humà conscient d’aquesta realitat, jo decideixo participar activament. Com? Mantenint criteris d’igualtat i neutralitat en la meva vida quotidiana, participant d’allò que em ressona dintre, escoltant i dialogant, equivocant-me (com no!!!) per què jo tambè estic en construcció i sé que l’opinió de totes i tots, sigui la que sigui, és important per recrear el món que volem des de la reflexió, el diàleg, la inclusió, el sentit crític, la vivència comunitària i el desig de co-creació. És clar que aquesta elecció és més lenta, més laboriosa, més llarga però alhora més sòlida. Seria més ràpid resoldre els conflictes imposant l’autoritat en les seves múltiples formes, però no és el que vull amb la meva vida i per tant en la vida.
Així, quan avui he tingut la reunió amb el tutor del meu fill per parlar del comportament de l’Eloi envers als professors, he defensat partir d’un criteri igualitari que ens mesuri a tots per igual i ens permeti reflexionar en cóm eduquem, quin exemple estem oferint i sota quins valors acusem a altres sense mirar-nos a nosaltres mateixos. Haguès estat molt satisfactori poder parlar des d’un criteri consensuat per ambdues parts on construir accions conjuntes que fossin beneficioses per a classe sancera, però no ha pogut ser. Malgrat els meus intents repetits en mantenir un criteri igualitari, el tutor ha preferit adherir-se al sistema col.lapsat i mostrar-se abduit per el parany del be i el mal.
Quan a l’aula, casa, feina, un membre manifesta un problema, aquest passa a ser de la comunitat i és ella la que troba formes, maneres i accions que pulsen cap a la resolució. La resolució és de tots i totes els membres de la comunitat, això els cohesiona, incentiva el sentiment de solidaritat, d’acompanyament i empoderament de cada individuu sent particep de la construcció.
Cal poder abordar els conflictes de forma equànime, aprofitant els espais per revisar-nos a nosaltres mateixes com a educadors i educadores i posar-nos en el verdader sentit de l’educació. Les aules han d’esdevindre espais d’aprenentatge col·lectiu, participatiu i autogestionat on tots son igualment importants. Quin és el missatge que estem donant a les nostres filles i educants, quina és la nostra actitud davant dels conflictes que es generen a les aules i a casa, què ens està dient certs comportaments dels altres i què estem disposats a canviar i què no.
Ens omplim la boca de discursos preciosos d’acord amb el pensament evolutiu però quan entrem en acció, els automatismes pesen i s’escampen com un virus, infectant l’entorn.
No podem seguir mantenint situacions de poder que devaluen al ser i el mantenen en la concepció d’un éser buit, ignorat, carent. Som vida, som humans amb molta informació genètica que dorm esperant espais d’expressió dels nostres potencials. Som dipositaris d’una saviduria milenària que existeix en nosaltres i pulsa per acompanyar-nos activament en el procès de vida. Les edats son referents temporaris del món material. L’èsser és molt més que matèria.
És moment de radicalització de vivències. La vida és per viure-la amb plenitud. No deixis que et facin creure el contrari.
