La paraula jugar al cercle de cultura

En el Cercle de Cultura d’abril, varem escollir la paraula generadora “jugar” per recuperar-la del bagul de la infantesa i reviure-la amb colors, saviesa, somriures, reflexions, coratge, vivències, il·lusions, experiències, cor… que enriqueixen el coneixement de la vida per construir i reconstruir el ser i estar.

La disposició era òptima. Hi havia calidesa en la mirada i el cor. Això va fer possible una vetllada pròspera i creativa al voltant de la paraula “jugar”.

El joc acostuma a vincular-se a la infantesa, a les rialles dels nens, als ulls il·lusionats dels petits en sentir-se embruixats per la màgia del present amb l’únic objectiu de ser i estar amb alegria. Però la paraula “jugar” té tota una història que explicar-nos. De vegades s’atura distreta amb l’ocell que vola, altres vegades descansa al peu de la gran alzina, a voltes corre a beure de l’aigua del rierol, en altres moments alça la veu al vent per cantar i riure, també dansa amb els núvols,… sigui com sigui la seva història és sense fi. Nosaltres varem escoltar el que ens deia i feia així:

En el Cercle de Cultura varem establir les normes del joc que ens deia que cada paraula compartida en la rotllana era la manifestació d’una vivència, un record, una emoció, una intuïció que es volia fer present, però no de qualsevol manera. Cada paraula era col·locada en el lloc que construïa i, vinculada a les altres, anava creant-se i recreant-se la forma del nostre desig. I així va ser com van anar apareixent els primers convidats a la gran festa: la Infantesa, la Diversió, el Present, la Llibertat i l’Explosió d’energia vital. Tots anaven engalanats de records dolços, tendres i divertits, de sensacions, somriures discrets i molta tendresa.

Poc a poc varen anar afegint-se l’Espontaneïtat, la Puresa i la Innocència, la Responsabilitat, l’Alegria i l’Aprenentatge i varen començar a dansar els primers balls de cortesia i amabilitat. Uns i altres es barrejaven progressivament creant formes que es movien al so de la música de l’orquestra Vida i Amor.

Dansa rere dansa, cada cop amb més força, varen anar il·luminant-se de tal forma que arribaren a convertir-se en un gran Sol. Primer va ser el cercle, que amb la lluentó que desprenia el seu centre, es va anar obrint poquet a poquet fins desplegar els seus rajos lluminosos plens de milions de colors que es movien sense parar en una dansa còsmica sense fi. S’esplaiaven i escampaven pels univers propers amb tanta alegria i joia, que cadascú de nosaltres ens varem haver d’emportar una frase per què el vent no se l’emportés.

La Satisfacció, que havia estat discretament anònima en tota la vetllada, es va manifestar amb agraïment a tots els presents, i per tancar l’acte de celebració, la Sacralitat de la Vida, va fer una petició: que la mantinguéssim viva en tots els nostres actes i pensaments, dignificant així l’acte de viure.

Amor, Jugar i Vida ens van acomiadar amb un generós somriure.

Gràcies per ser-hi.

La paraula “jugar” ve del llatí iocarí, que vol dir fer alguna cosa amb alegria. Quan fem referència a l’acte de jugar, podem dir que deriva del substantiu llatí ludus – divertit, amè; però el vocable ludus barreja moltes idees. Una d’elles és la idea d’exercici i ensinistrament en alguna tècnica o habilitat, des de les arts de la lluita com els gladiadors, les carreres de carros i cavalls, fins les arts escèniques i la música.