Categoría: Notas de navegación

Fragmentos de vida

Notas de navegación

Abraçades gratuites a Sabadell

tedeteresa
De la tribu de «Les que dansen la vida» 
Tot va sorgir uns mesos enrere quan encara feia fred. La idea era fer el que ja s’ha fet a altres llocs i per tot el planeta: abraçar-nos els uns als altres pel gust de sentir-nos junts, acompanyats, solidaris, units per alguna cosa subtil però no imperceptible, afectius i agermanats en l’espècie humana, per què sí, per gust,….
Doncs ho varem aconseguir. Només varem tenir que proposar-nos vèncer algun prejudici arcaic i llançar-nos a la meravellosa aventura d’abraçar-nos.
Va ser a la Rambla de Sabadell per Festa Major, el diumenge 5 de setembre. Feia un dia esplèndid, molta gent gaudint de la Festa, famílies senceres amb nens i avis, parelles d’enamorats, colles d’amics, veïns, intel·lectuals, cursis, okupes, estudiants, solitaris,… tots sense distinció de sexe ni condició canviaven la seva fesomia al veure els nostres rètols colorits anunciant en català i castellà que abraçàvem gratis.
Alguns s’atrevien a acostar-se i fondre’s en els nostres braços, altres eren més discrets i tímids, alguns miraven cap un altre banda després de llegir els rètols mentre es resistien al plaer del moment; la majoria somreia sense parar, s’il·luminaven els rostres, els ulls brillaven, la boca s’eixamplava i els braços venien a trobar-nos. En hi havia que no s’atrevien per si mateixos i posaven als seus fills menuts com “avançadera”, altres ens esperaven, alguns biciclistes es van aturar per abraçar-nos, fins i tot un conductor de cotxe que esperava pas ens va abraçar,…. Va ser extremament plaent.
Varem començar a les 12,30h del mati i acabàvem a quarts de tres. Estàvem joiosament esgotades i ens preguntàvem el per què d’aquell cansanci. Doncs probablement, per què varem abraçar a unes 500 persones aproximadament. Desprès veien els vídeos que varem gravar ens en varem adonar de la quantitat de persones que van passar pels nostres braços i cors.  El somriure no s’esborrava de les nostres cares.
Ens sentim profundament satisfetes d’aquesta meravellosa experiència que tornarem a repetir per què fer somriure a algú pel sols fet de recordar-li que els éssers humans som profundament afectius per naturalesa i que no ens cal gaire cosa més per trobar-nos i agermanar-nos, és una experiència plena de sentit. Com a mamífers, el primer gest que fem en rebre una nova vida és acollir-la i rodejar-la amb els nostres braços. Nosaltres ho varem fer i ens va omplir.

Hem d’escollir algunes imatges de la fantàstica col·lecció que tenim per fer un video resum de la jornada d’abraçades. Volem compartir-lo a la xarxa per animar a altres a que segueixin fent-ho. Serà força difícil fer la tria de les moltes filmacions que varem fer i segur que això ens portarà un temps.Fins aleshores, us faig un petit tastet amb algunes de les fotografies que la Carme va fer, per això no hi surt ella tot i que també abraçava.L’equip abraçador varem ser la Carme, l’Elena, la Núria, la Rosa Mary, la Sílvia i jo.

Notas de navegación

Con gusto y sensibilidad

tedeteresa

Ayer por la tarde, de forma inesperada, mi amiga «la que escucha» y yo, fuimos al cine a ver una gran película. En este caso, no fue sólo «ver» una película, más bien diría que compartimos un viaje por la sencillez de los encuentros que te brinda la vida para facilitarnos el camino de la incesante transformación y evolución. Eso es lo que mi amiga y yo «vimos» en el cine y paralelamente, lo que su amistad es para mi.

El título de la película es «Mis tardes con Margaritte» (Título original: La tête en friche) del director Jean Becker. Se trata de la evolución de un encuentro fortuito entre una mujer de 95 años y hombre de algo más de 50 años, en el banco de un parque cualquiera. De forma natural, se gesta un vínculo de afecto capaz de transformar las vidas de ambos en una existencia más placentera, plena de sentido y coherencia que permite potenciar lo mejor de cada uno. Un verdadero encuentro de gestos, miradas y palabras.

Para mí, esta película interpretada magistralmente por Gérard Depardieu y Gisèle Casadesus, es un hermoso reflejo de las relaciones basadas en el respeto, la amabilidad y la libertad. Me ha hecho recordar (volver a pasar por el corazón) a mis amigas y compañeras de tribu.

Como he dicho antes, compartí la excelente película con «la que escucha». Escuchar es mucho más que poner atención a lo que te dicen o cuentan; es poner la presencia, la mirada y el corazón. Por eso mi amiga es «la que escucha». Ella permanece atenta en el presente, regalándote su escucha y su suave verbo de observación.

Hay otra amiga especial para mi. Es «la que acompaña». Ella es tierna y trémula en su expresión afectiva, con el corazón abierto a la amistad y las manos prontas para lo que haga falta: una caricia, un empujón, un manotazo, cosquillas, trabajo, abrazos,… Ella es «la que acompaña» en libertad, siempre.

También están «la que experimenta», «la que reivindica», «la que escribe», «la que molesta o incordia»,… Yo soy «la que facilito» (jajajaja, por eso soy Facilitadora de Biodanza, 🙂

Las relaciones nos nutren de experiencias y aprendizajes que, según nuestras elecciones, nos crean y recrean en lo que somos y queremos ser. «Mis tardes con Margaritte» es para mi sentir, una excelente recreación de las relaciones de la vida, sorprendentes, inesperadas, en el momento adecuado, como ayer con mi amiga, como hoy escribiendo, como ayer trabajando.

Gérard Depardiu dice respecto a Germain, su personaje en la película: Germain es un personaje que encaja a la perfección en la época actual. En mi opinión, representa lo que queda por vivir si se huye de la sociedad que nos ofrecen: los colegios que formatean a los críos y matan los sueños… Germain no ha sido formateado. Sigue creyendo en ciertos valores, en la vida, a pesar de haber sido arrollado por todo.
  
Te la recomiendo. Ya me contarás.

FICHA TÉCNICA

Título original: La tête en friche. Dirección: Jean Becker. País: Francia. Año:2010. Duración: 82 min. Género: Comedia dramática. Interpretación:Gérard Depardieu (Germain), Gisèle Casadesus (Margueritte), François-Xavier Demaison (Gardini), Maurane (Francine), Patrick Bouchitey (Landremont), Jean-François Stévenin (JoJo), Claire Maurier (la madre), Sophie Guillemin (Annette). Guión: Jean-Loup Dabadie y Jean Becker; basado en la novela homónima de Marie-Sabine Roger.
 El director Jean Becker se inspiró en la novela de Marie-Sabine Roger: Nada más leerla, me cautivó. Enseguida me atrajo el personaje de este buen hombre sin pulir, que sufre con su falta de cultura y que podría tacharse de simplón, aunque no lo sea para nada. (…) No busco arrancar lágrimas del público y tampoco creo haber tirado de la cuerda de la sensiblería.  Simplemente intento contar lo mejor posible lo que me conmueve y trasladar esta emoción a la pantalla,  Para mí, dirigir consiste en acompañar la evolución de los personajes durante el transcurso de la intriga, y siempre con el mismo objetivo: que el espectador no salga de la sala exactamente igual que entró. 

Notas de navegación

Una realitat paral·lela

tedeteresa

Fa cosa d’un mes aproximadament, vaig tenir un somni d’aquells que per algun motiu desconegut, es queden en el record de forma especial. Es tractava del següent:

Artur i jo estàvem en una conferència al vespre en un jardí. Hi havia poca gent, pot ser unes 20 persones aproximadament. Era una conferència d’algun tema que no recordo però si se que el conferenciant era un home tibetà amb la túnica taronja i grana. L’ambient era relaxat i alegre. Les persones que estàvem allí no ens coneixíem entre nosaltres però sintonitzàvem.

En acabar la conferència, Artur i jo caminàvem pel jardí amb la intenció de parlar amb el conferenciant per agrair-li la bona estona que ens havia fet passar i, en acostar-nos, vaig veure a dos nens vestits igual que el mestre budista. De seguida em varen cridar l’atenció i m’hi vaig acostar.

Els sentia parlar amb un idioma desconegut per a mi. Un era petit, pot ser uns 5 o 6 anys; l’altre era més viu, d’uns 9 o 10 anys, molt xerraire i mantenia una conversa amena amb el petit que se l’escoltava atentament.
En acostar-me vaig preguntar que feien allí. El més gran em va dir que estaven allí esperant que els assignessin una família d’acollida. El gran em deia que a ell no li preocupava per què ja era massa gran però que el seu amic estava molt amoïnat per que volia veure el mundial de futbol. Jo li vaig preguntar a on el feien i la seva resposta va ser: A la caja pequeña!!!!.

En sentir la resposta del nen, de seguida vaig pensar que podien venir a casa a veure el campionat. El gran em va mirar i va dir: Yosoy demasiado mayor pero él es más pequeño y lo desea mucho. – Llavors em vaig despertar plena d’alegria. Alguna cosa preciosa havia passat dintre meu que no tenia paraules.

Aquell mateix dia, caminant pel poble fent encàrrecs i més, vaig entrar a la llibreria  i a l’aparador hi havia un rètol que deia «VACANCES AMB PAU. Acollida de nens saharahuis». Vaig agafar el telefon i al vespre a cas, ho varem comentar entre tots. Varen sorgir dubtes del tipus, però son moros, no tracten bé a les dones, la seva religió és dogmàtica,… varem mantenir un diàleg tranquil, dissipant prejudicis que de forma natural van anar deixant pas al sentiment verdader d’acollir i, al dia següent vaig trucar per informar-me.

Des d’aquell moment, tot ha estat molt i molt fàcil. Ara ja és una realitat que Mahdi, el preciós nen que ja forma part de les nostres vides, arriba a casa el dijous 24 de juny. Tenim el cor ple de gratitud, d’alegria i joia per poder compartir dos mesos amb en Mahdi. Ell no ens coneix però jo si: és el nen gran del meu somni.
Ara ja sé què significa el meu somni.

Aquest és en Mahdi. l’any passat una famÍlia catalana el va acollir. Nosaltres tenim per a ell regals preparats d’amics, familiars, una festa de benvinguda, el seu espai a l’armari en un munt de roba, el seu llit fet,… però en Mahdi no ha arribat.

Després de lluitar per una resposta, de demanar explicacions, trucades, i una excel·lent gestió per part de l’Assocació d’aquí Castellar, en Mahdi i alguns nens més no han arribat. No hi ha explicacions, excuses, respostes, només absència.

En els nostres cors ha quedat un buit difícil d’explicar. És una mena de tristesa, enyorança, impotència per què en Mahdi com altres nens i nenes són nens amb dret a jugar i a gaudir-ne. La seva vida allí, malgrat la seva quotidianitat, no és gens fàcil: viuen en condicions molt dures des de fa 30 anys. Mentre a l’altre costat del món parlem de la crisi, de la manca de treball, de la calor,… ells pateixen temperatures superiors a 50º a l’estiu i temperatures molt baixes les nits d’hiverns, absència de llum elèctrica i aigua corrent, mancances pel que fa a roba de vestí, alimentació, assistència sanitària, …
En Mahdi pot ser no sabrà mai que encara que la seva presència no hi és a casa, ell ja forma part de la nostra realitat i ocupa un espai en el nostre cor. Gràcies per trobar-te.
Un món millor és possible. Entre tots ho podem aconseguir.
.

Notas de navegación

El retorno a la consciencia

tedeteresa

    En la región costera del sur de Perú y el norte de Chile, hacia el año 200 a.C. surgió el pueblo Nasca de una cultura denominada Paracas. Cultivaban algodón, judías, tubérculos, una fruta llamada lúcuma y maíz de mazorca pequeña. Inventaron una nueva técnica de alfarería que consistía en mezclar doce pigmentos minerales diversos con una fina capa de arcilla para pintar su cerámica antes de hornearla. Gracias a algunos de los restos encontrados, se deduce que los nasca eran un pueblo pacífico, ligado a la música, a la danza y a las peregrinaciones.

    El asentamiento de la cultura Nasca era perfecto por la abundancia de agua proveniente de los diez ríos que bajan de los Andes, pero el riesgo ambiental en esa zona es muy elevado por el desplazamiento del anticiclón boliviano ya que cuando se desplaza hacia el norte, aumentan las lluvias, si se desplaza hacia el sur las precipitaciones disminuyen hasta secar los ríos, lo que hacía que el pueblo nasca se desplazara desde la costa del Pacífico hasta altitudes de 4.500 metros al oeste siguiendo las precipitaciones a través de los valles de los ríos. A pesar de ello su cultura permaneció durante ocho siglos.
    En los valles extremamente áridos del sur, el pueblo nasca creó un ingenioso sistema de pozos horizontales que aprovechaban el desnivel de la capa freática en su descenso desde las altitudes andinas, lo que permitía sacar el agua subterránea a la superficie en lugar de desplazarse siguiendo las precipitaciones. Esos sistemas de regadio se utilizan todavía hoy y son conocidos como puquios.
    Se ha descubierto que la creación de los geoglifos[1] se ha dado desde hace 2.400 años, antes de la aparición de los Nasca, con lo que parece una tradición cultural heredada de los Paracas y en diversos períodos de la historia. Tambien se ha desmitifacado que los geoglifos sólo se puedan ver desde el aire ya que las primeras imagnes antropomórficas dibujadas en las laderas, se pueden ver desde la pampa, y los dibujos que se crearon en el suelo de la pampa pueden ser observado desde los valles y otros sitios con geoglifos.
    Todas las figuras fueron construidas en grupos sociales y están asociadas a rituales y ceremonias de invocación a las deidades de la montaña para la obtención de agua a cambio de numerosos sacrificios humanos, decapitaciones y “cabezas trofeo” que se han encontrado, así como objetos provenientes de lugares lejanos que se ofrecian a los dioses-montaña.
    Stephen S Hall, comenta su experiencia caminando por las lineas de Nasca diciendo “Los geoglifos eran sin duda para el pueblo nasca un recordatorio cinético y ritual de que su destino estaba ligado a su entorno: a su belleza natural, a su efímera abundancia y a su amenazadora austeridad.
En cada línea y cada curva que arañaron en el suelo del desierto se puede leer su respeto por la naturaleza, tanto en tiempos de abundancia como en épocas de desesperada escasez. Cuando pones los pies en ese espacio sagrado, incluso durante un breve y aleccionador momento, es algo que se siente.”
    Dos milenios más tarde, la dimensión humana sigue siendo profundamente cósmica, tal y como los Nasca intuian y expresaban en sus rituales y celebraciones, relacionando el micro-cosmos con el macro-cosmos, como Hermes Trismegistro apuntó en su famosa frase “Tal como arriba es abajo”, y como Pitágoras también lo hizo cuando afirmó que “Las vibraciones y resonancias de los cuerpos entre si, estudiadas desde la ciencia exactapueden demostrar la relación armónica que existe entre todos los elementos vivos, sean éstos minerales, vegetales, animales, planetas y constelaciones”.
    Hoy conocemos la composición de los elementos vivos y sabemos que nuestra estructura biológica es capaz de sentir e influir en la fisiogénesis de nuestra existencia en profunda interelación con el medio. Somos reflejos microcósmicos de la infinitud y podemos intuir que la vida no surge de la materia, ésta se ordena en relación a las posibles estructuras de vida.
Por eso, danza, crea, expresa, ama y vive hoy y siempre sacralizando la vida. Somos muchos con la misma conciencia despierta, sin distinciones de colores, nombres, banderas o cualquiera sea la señal externa. La propuesta “Ama al proximo como a ti mismo”, ya no es patrimonio de creyentes. La divinidad está en vivenciarnos como seres vivos, profundamente vivos.
Texto inspirado en el reportaje de National Geographic Espiritus en la arena

[1]Líneas y figuras construídas en las laderas de los cerros o en planicies, usando la técnica de adición de piedras con tonalidades oscuras de orígen volcánicos o por oxidación a manera de mosaico, para constrastar sobre un fondo más claro característico de desiertos. Se encuentran en Brasil, Chile, Japon, México, Perú, Australia.
Notas de navegación

Escribint al pati de casa

tedeteresa

Estic al pati de casa, envoltada d’aroma de flors i acompanyada del soroll de la font del jardí. La brisa que corre intermitent, refresca el clima càlid d’estiu.

Els homes estan ocupats en els seus menesters: Eloi amb amiguets seus «tonejant» el patinet que és com una tercera cama per ell; en Jan i l’Artur cambiant les cordes de la guitarra. En Duc, el gos que ens acompanya des de fa més de 15 anys, assegut al meu costat dansant entre la somnolència i el control de tot el que passa per la seva atenció.

Tot és viu al meu voltant: el moviment de la parra dels veïns que s’esmunyeix pel nostre pati  amb el seu afany d’expansió; les veus de la Núria i el Delfí comentant alguna cosa a l’altre costat del petit mur que ens separa; el lleuger trànsit d’algun cotxe pel carrer; les rialles dels nens jugant a la placeta; el cel blau i lúcid, sense cap núvol de cotó fluix passejant-se; el batec del meu cor recordant-me que pertanyo a aquest moviment còsmic ón tot segueix el seu ritme harmoniós i plaent.

L’evolució és constant. Podem retardar el moment del salt tantes vegades com volguem, però hi ha una força molt més poderosa que la nostra voluntad que impulsa la vida. La coneixem com el nom de Divinitat.

La divinitat és la causa primera de totes les coses i la intel·ligència suprema generadora de vida. Hi ha un univers que ho confirma, una cosmologia que ho dibuixa i una vivència profundament orgànica que ho reitera.

Abans en temps passats, el coneixement de la vida, els misteris del seu entremat, eren privilegi d’uns pocs que dedicaven la seva existència a cultivar l’art de l’observació, l’art dialogant i l’art del silenci. Amb el temps,la saviesa construïda pas a pas va patir l’influència de l’exclusivitat ferint-la de mort fins al punt d’haver-la de preservar dels bàndals i assesins que treballaven a l’ombra de la foscor i la por.

En el món que coneixem ara, malgrat la crisi que genera tot canvi i transformació, el coneixement ja no és més el privilegi d’uns quant. Ara és a l’abast de tothom i es dibuixa en l’horitzó de tots els colors de la diversitat. Ja no hi ha fronteres que ens separin de la saviduria dels «chamans» a la filosofia de la complexitat elaborada per inteligències il·lustrades. Les ments pensants no en tenen prou amb la mediocritat i en la seva cerca en solitari i conseqüenment troben vincles indivisibles entre ciència i espiritualitat.

El cervell s’ens mostra com a font de creació infinita moldejada per les emocions i els sentiments i ens descobrim con a ésser creadors i co-creadors d’un univers en el que tot és viu, tots som vius i la vida és la protagonista per excel·lència.

La intel·ligència afectiva, la que auna totes les altres intel·ligències (emocional, social, motriu,…) ens condueix a un camí de retorn a l’origen on, experimentats en  la dualitat, decidim seguir endavant en la creació d’un món en el que la sumatòria és el continu d’una percepció més amplificada. La conciència d’estar vius, ens redimensiona a una realitat sagrada de la vida.

Ja no som éssers ignorants i sotmesos a un poder corrupte. La vida ha seguit el seu curs imparable i ens ha dut a la platja de la reflexió profunda després de navegar per mars i oceans de progrés i civilització. No hi ha escapatòria possible. L’evolució segueix, amb o sense nosaltres. La conciència és desperta i no pot esperar. Si t’autures, t’atormentes.

Per què esperar doncs?. «Néixer, crèixer, morir i progressar sempre. Aquesta és la llei«, diu Allan Kardec il·lustre pensador del segle XIX.

Notas de navegación

Educant l’esperit

tedeteresa

El procés d’aprenentatge és de doble direcció: aprenem de l’entorn i de nosaltres mateixos. Això és així per què el nostre cos és emisor i receptor d’informació, metabolitzant l’energia que detecta per canals d’interconnexió en constant moviment, profundament organitzats i estructurats, per tal de mantenir-nos sempre en el màxim nivell d’harmonía orgànica.

Aquesta complexa xarxa d’intercanvi i aprenentatge, és comandada pel cervell que detecta i processa la informació de tal forma que, a partir dels set anys de vida aproximadament, podem començar a interpretar el que creiem que és la realitat partint de les nostres experiències infantils i úniques.

Un dels espais en els que els nens i les nenes hi passen més temps en el seu dia a dia, és l’escola. El model educatiu que estem oferint en els nostres centres d’ensenyament, tant d’adults com en els cicles infantils, es fonamenta amb l’aprenentatge cognitiu. Això vol dir que ens eduquen com si fossim màquines de procesament d’informació ón el cervell actua de disc dur.

Els tests d’inteligència es fonamenten en el raonament, la velocitat de resposta i resolució, així com la quantitat de coneixements cognitius adquirits. L’afectivitat no es contempla en el procés d’aprenentatge i els nens i els joves, s’acostumen a veure el món sota els valors que fomenta la nostra societat capitalista, materialista i absent en el que toca a la trascendència. Se’ls educa sense la mirada i l’escolta interna, absens d’ells mateixos. Tot ve d’afora com si adintre fossim vuits per haver d’omplenar-nos.

Tinc un fill que farà aviat 12 anys. Es diu Eloi (a la foto del costat està amb 10 anys). L’any vinent anirà a l’institut i el que allí seguirà aprenent seran conceptes que anirant omplint el seu cap i poca cosa més. Em preocupa aixó. Ell com tants nens de l’anomenat tercer mil·leni, s’aburreix a l’escola, no sap estar-se quiet, contesta quan no està d’acord amb el que ell considera una injústicia, defensa el que considera just i acaba la feina quasi siempre el primer, parlar amb els altres i li costa reconeixer l’autoritat. Els mestres l’etiqueten com a bon nano, amb molt potecial, intel·ligent però «xerraire i revolucionari». Us sona algunes d’aquestes descripcions?

Es clar que tots hi hem passat per aquí i ens en hem sortint; jo mateixa era igual que ell però a mi m’havien ensenyat a callar-m’ho. Eren altres temps, però aquest no és el tema.  Per a mi com a molts altres pares i educadors, ens ocupa facilitar-los-hi la comprensió de la vida en un sentit totalitari i no dual, i incentivar els seus potencials naturals des d’una vivència comunitària, creativa, integrada en la vida i per la vida.

Així doncs, el model educatiu actual forzosament ha de canviar cap a una visió profundament holística i ecològica on poder sentir que som part de la vida mateixa, sóm la vida i que com a integrants d’aquesta gran creació, nosaltres podem crear-la i recrear-la. Ens calen dons altres eines educatives, altres recursos que permetin que les aules siguin el lloc a ón hi anem, perquè en gaudim aprenent i descobrint-nos vius.

El professor no pot ser més el totpoderos que ensenya què han de pensar els alumnes,  cóm ho han de fer i quina és la forma correcta de fer-ho. El procès d’aprenentatge ha d’incloure a l’educador como a element facilitador dels potencials de l’ésser humà, on educador i educant formen una xarxa d’intercanvi afectiu que genera preguntes i qüestionaments, vivències, emocions, creacions artístiques i vincles en la vida.

Es per això que necessitem una educació vivencial i transdisciplinar on les assignatures no es poden comtemplar aïlladament i sí com a complementació de tot un procès de comprensió i compenetració, d’interacció, integració i solidaritat amb l’altre. El professor Cesar Wagner de la Universitat Biocentrica de Fortaleza, Cearà (Brasil), diu «la solidaritat es l’expressió major de que l’altre és el meu germà i germana. Ella ens dona la real grandesa de la nostra capacitat d’estimar indiferenciadament a l’ésser humà». 

No podem entendre l’Educació sense el component afectiu-vivencial. El que aprenem des de l’afectivitat i el vincle, queda imprés en la memòria biològica i conforma el camí del nostre desenvolupament com a ésser humans.

Els educadors hem de tenir la capacitat de crear espais nodridors on poder desenvolupar els potencials de cada persona en totes les àrees d’expressió, experimentant-nos com a ésser complets, amb cos i ànima, on la paraula te un significat vivenciat, per què ens mirem, ens escoltem, ens acariciem, ens divertim, ens acompanyem en tota la complexitat biológica de les emocions. 

Reclamem doncs una educacio ,

  • que estimuli el diàleg i la creació comunitària, 
  • transcultural on recuperi els valors ancestrals de l’entorn per restablir la memòria de la comunitat,
  • vivencial que estigui en contacte amb els cicles naturals, els entorns i la riquesa de la terra, ón les arts siguin incloses com a font d’expressió primoridal per reconeixer-nos com a ésser creador i co-creadors,
  • que ens agermani com a éssers humans i ens mantingui en una vivència profundament ecològica i solidària,
  • on ens vinculem amb la vida desde la vida mateixa.

Jo l’he trobat sota el nom d’Educació Biocèntrica.

L’Educació Biocèntrica te com a fonament el Principi Biocèntric que situa la vida en el centre de tot. Ella està contribuint al desenvolupament de l’ésser afectiu, profundament ecològic, ètic i amb sentit crític. Un ser transcultural que utilitza la inteligencia al servei de l’evolució i l’harmonia del conjunt, amb perspectives que arriben des del micro-cosmos al macro-cosmos (Teoria de Gaia, James Lovelook), fomentant vincles afectius (Pensament Biocèntric, Rolando Toro) de solidaritat comunitària (Cesar Wagner, Ruth Cavalcante) integrada amb la totalitat (Allan Kardec, León Denis).

Molts han estat els teòrics que ha donat forma al nou canvi de consciència que requereix el moment actual. Ens queda a nosaltres restituir el valors que posen a la Vida al seu lloc.

Cadascú de nosaltres té l’oportunitat de fer realitat el seu somni si aquest inclou el benestar de la totalitat.

Jo ho estic aconseguint-ho, un pas rere l’altre. Tu també pots fer-ho.

Notas de navegación

Brillar como estrellas

tedeteresa

Amb motiu de la pel·licula INVICTUS, vaig tenir la necessitat de saber-ne més sobre Nelson Mandela. Sense buscar-ho vaig trobar aquest missatge que vull compartir amb vosaltres.

Parte del discurso de toma de posesión del cargo de Presidente Nelson Mandela, Africa del Sur, 1994.

«… No es enfrentar nuestra mediocridad o nuestra insuficiencia lo que más tememos. Por el contrario, nuestro temor más profundo es medir toda la extensión de nuestro poder.
Es nuestra luz lo que nos da miedo y no nuestra oscuridad.
Nos preguntamos ¿Quien soy yo par mostrarme tan hábil, tan lleno de talento y tan brillante? ¿Y quién seríamos entonces para no mostrarnos así? Somos hijos de Dios.
No servimos al mundo haciéndonos más pequeños de lo que somos. No hay ningún mérito en disminuirse a sí mismo para que otros se sientan seguros.
Estamos aquí para brillar con todo nuestro esplendor, como hacen los niños. Hemos nacido para manifestar, en pleno día la gloria de Dios que está en nosotros. Y ésta gloria no reside únicamente en algunos de nosotros, sino en todos y cada uno.
Cuando dejamos que nuestra propia luz resplandezca, sin saber, damos permiso a los demás para hacer lo mismo.
Cuando nos liberamos de nuestro propio miedo, nuestra presencia libera automáticamente a los demás.»

Malgrat els 27 anys que va passar a la presó, va mantenir el seu somni present i viu: continuar teixint la vida tal i com és: plena, abundant, pròspera i lliure.