Notas de navegación

Enyorança

tedeteresa

Avui fa quinze dies que el meu gos Duc va morir. L’enyoro profundament. De vegades m’entren melancolies que m’humitegen els ulls i em deixen vulnerable. Son moments concrets del quotidià que em porten la presència del meu gos. Moments que duren un batec de cor i que passen a les paraules que no surten per què el moment ja ha passat.

T’enyoro Duc. Quasi setze anys de companyia. Llargues passejades en silenci sentint els cruixir de les fulles al terra, les teves petjades i les meves juntes, compassades, la teva mirada atenta sempre per no perdrem de vista, carícies fugaces del teu cap a la meva ma mentre caminàvem junts pel bosc,  la passió per l’aigua que et feia banyar-te a qualsevol bassal d’aigua per petit que fos, les pedres i els pals que portaves valent i orgullós, l’alegria d’entrar a casa i saber que estaves allí, sord com una tàpia, dormint, i de cop alguna cosa et feia obrir els ulls per trobar-me,…

T’enyoro Duc. Son moments que duren un sospir, quan em llevo al matí i baixo les escales, quan poso la clau a la porta de casa per entrar, quan sento de lluny a un gos que borda rítmicament com feies tu quan et quedaves sol.  Son moments que duren un alè. Que no tenen paraules.

Sento la teva absència. Et recordo i t’enyor.

Dos mesos abans de morir.
Notas de navegación

Espais per ser i estar

tedeteresa

Vivències d’un retrobament.

Des del divendres 8 d’octubre fins al dilluns 11, he estat a Salou (Tarragona) participant del V Encuentro de Biodanza España para la Colaboración y el Intercambio.

Si hagués de posar paraules al que he viscut aquests dies i el que ha representat per a mi, utilitzaria el verb «Retrobar»i les seves conjugacions diverses, per què persones amigues i conegudes, properes i llunyanes, desconegudes i noves per a mi, amb totes elles, he experimentat la sensació de retrobar-nos. I és que la Biodansa té aquesta meravellosa vivència: la mirada de l’altre em vincula a la meva pròpia presència, a la meva essència, i en aquell precís moment, jo sóc i estic allí, en l’instant únic, irrepetible i etern.

Rolando Toro un mes abans de morir

Recordo, sense cap ordre cronològic, un dels fets que més em va commoure. Va ser el vídeo que la Universitat Biocentrica de Fortaleza (Brasil) va dissenyar com a homenatge a l’obra de Rolando i en motiu del II Encuentro Nordestino de Educación Biocèntrica celebrat el passat mes de març (pocs dies després de la mort del mestre). Cesar Wagner amablement el va compartir amb  tots nosaltres. No va durar més de 10′ però van ser extraordinariament tendres al veure filmacions dels anys 80 quan Rolando va començar a desenvolupar el sistema a Brasil. Rolando i els seus col·laboradors (dels quals alguns hi eren amb nosaltres a Tarragona), es veien joves, impetuosos, ilusionats i vinculats a una causa comuna que ha arribat fins als nostres dies i que s’ha expandit per a tot el món. Es mostraven imatges de reunions sencilles, tocant la guitarra, parlant, dansant, rient, pensant,… i el més bonic de tot, Rolando dansant les diferentes categories de moviment, mostrant les vivències a les aules improvisades de formació, dansant com jo l’havia vist els darrers anys, amb el mateix impetu i entusiasme que en aquell video meravellós dels inicis de la comunitat biocèntrica.

Molts van ser els moments de tendresa, d’alegria, d’intercanvi d’abraçades, petons, contacte i caricies, en aquesta trobada nacional, però veure al mestre i als seus col·laboradors dansant, em va colpir el cor. Tornar al passat per enfortir els lligams del nostre propòsit de vida i resignificar-ho amb el record (passar pel cor) les imatges dels principis d’un moviment que avui és mundial i que genera tanta vida, va ser per a mi un privilegi. Gràcies Cèsar per la teva coherència en els teus actes i el teu discurs!.

L’altre moment que va ser profundament colpidor, va ser la gran roda que vam anar construint de mica en mica a la platja de La Pineda, just davant de l’hotel. El dia era nuvolat; la brisa marina ens acariciava recordant-nos la sensació de pertinença a la vida. El silenci, les mans entrellaçades en una rotllana que creixia amb la presència de cadascun de nosaltres, ens retornava a l’harmonia solidaria dels elements. L’aire, l’aigua, la sorra, el cel, la pell, … tots erem  un, i cadascun amb tot. La dansa va anar sorgint pausadament, la música del vent i el mar ens gronxaven i el moviment de la vida es va fer present en cada gest, cada mirada, a cada contacte. No importava si ens coneixíem o no, tots erem germans agermanats amb la vida.

Muntanyes d’afecte han recorregut els espais on es van desenvolupar totes les activitats organitzades, rius de somriures i complicitat han dansat indiscriminadament, Eros es va fer present per festejar amb nosaltres l’abundància de ser amb exuberants màscares i disfresses multicolors que van brillar a la nit de la gran festa, art i màgia, poesia i creació ens van commoure a la Nit del Talents,….

Tot va passant pel meu record i no puc més que,… respirar profundament… i agrair tanta generositat i bellesa.

Espero les fotos que Aline i altres van fer per complementar el meu sentir i compartir-lo amb vosaltres. Fins a les hores, us desitjo felicitat i joia en les vostres vides.
Fins aviat.

Notas de navegación

Abraçades gratuites a Sabadell

tedeteresa
De la tribu de «Les que dansen la vida» 
Tot va sorgir uns mesos enrere quan encara feia fred. La idea era fer el que ja s’ha fet a altres llocs i per tot el planeta: abraçar-nos els uns als altres pel gust de sentir-nos junts, acompanyats, solidaris, units per alguna cosa subtil però no imperceptible, afectius i agermanats en l’espècie humana, per què sí, per gust,….
Doncs ho varem aconseguir. Només varem tenir que proposar-nos vèncer algun prejudici arcaic i llançar-nos a la meravellosa aventura d’abraçar-nos.
Va ser a la Rambla de Sabadell per Festa Major, el diumenge 5 de setembre. Feia un dia esplèndid, molta gent gaudint de la Festa, famílies senceres amb nens i avis, parelles d’enamorats, colles d’amics, veïns, intel·lectuals, cursis, okupes, estudiants, solitaris,… tots sense distinció de sexe ni condició canviaven la seva fesomia al veure els nostres rètols colorits anunciant en català i castellà que abraçàvem gratis.
Alguns s’atrevien a acostar-se i fondre’s en els nostres braços, altres eren més discrets i tímids, alguns miraven cap un altre banda després de llegir els rètols mentre es resistien al plaer del moment; la majoria somreia sense parar, s’il·luminaven els rostres, els ulls brillaven, la boca s’eixamplava i els braços venien a trobar-nos. En hi havia que no s’atrevien per si mateixos i posaven als seus fills menuts com “avançadera”, altres ens esperaven, alguns biciclistes es van aturar per abraçar-nos, fins i tot un conductor de cotxe que esperava pas ens va abraçar,…. Va ser extremament plaent.
Varem començar a les 12,30h del mati i acabàvem a quarts de tres. Estàvem joiosament esgotades i ens preguntàvem el per què d’aquell cansanci. Doncs probablement, per què varem abraçar a unes 500 persones aproximadament. Desprès veien els vídeos que varem gravar ens en varem adonar de la quantitat de persones que van passar pels nostres braços i cors.  El somriure no s’esborrava de les nostres cares.
Ens sentim profundament satisfetes d’aquesta meravellosa experiència que tornarem a repetir per què fer somriure a algú pel sols fet de recordar-li que els éssers humans som profundament afectius per naturalesa i que no ens cal gaire cosa més per trobar-nos i agermanar-nos, és una experiència plena de sentit. Com a mamífers, el primer gest que fem en rebre una nova vida és acollir-la i rodejar-la amb els nostres braços. Nosaltres ho varem fer i ens va omplir.

Hem d’escollir algunes imatges de la fantàstica col·lecció que tenim per fer un video resum de la jornada d’abraçades. Volem compartir-lo a la xarxa per animar a altres a que segueixin fent-ho. Serà força difícil fer la tria de les moltes filmacions que varem fer i segur que això ens portarà un temps.Fins aleshores, us faig un petit tastet amb algunes de les fotografies que la Carme va fer, per això no hi surt ella tot i que també abraçava.L’equip abraçador varem ser la Carme, l’Elena, la Núria, la Rosa Mary, la Sílvia i jo.

Notas de navegación

Con gusto y sensibilidad

tedeteresa

Ayer por la tarde, de forma inesperada, mi amiga «la que escucha» y yo, fuimos al cine a ver una gran película. En este caso, no fue sólo «ver» una película, más bien diría que compartimos un viaje por la sencillez de los encuentros que te brinda la vida para facilitarnos el camino de la incesante transformación y evolución. Eso es lo que mi amiga y yo «vimos» en el cine y paralelamente, lo que su amistad es para mi.

El título de la película es «Mis tardes con Margaritte» (Título original: La tête en friche) del director Jean Becker. Se trata de la evolución de un encuentro fortuito entre una mujer de 95 años y hombre de algo más de 50 años, en el banco de un parque cualquiera. De forma natural, se gesta un vínculo de afecto capaz de transformar las vidas de ambos en una existencia más placentera, plena de sentido y coherencia que permite potenciar lo mejor de cada uno. Un verdadero encuentro de gestos, miradas y palabras.

Para mí, esta película interpretada magistralmente por Gérard Depardieu y Gisèle Casadesus, es un hermoso reflejo de las relaciones basadas en el respeto, la amabilidad y la libertad. Me ha hecho recordar (volver a pasar por el corazón) a mis amigas y compañeras de tribu.

Como he dicho antes, compartí la excelente película con «la que escucha». Escuchar es mucho más que poner atención a lo que te dicen o cuentan; es poner la presencia, la mirada y el corazón. Por eso mi amiga es «la que escucha». Ella permanece atenta en el presente, regalándote su escucha y su suave verbo de observación.

Hay otra amiga especial para mi. Es «la que acompaña». Ella es tierna y trémula en su expresión afectiva, con el corazón abierto a la amistad y las manos prontas para lo que haga falta: una caricia, un empujón, un manotazo, cosquillas, trabajo, abrazos,… Ella es «la que acompaña» en libertad, siempre.

También están «la que experimenta», «la que reivindica», «la que escribe», «la que molesta o incordia»,… Yo soy «la que facilito» (jajajaja, por eso soy Facilitadora de Biodanza, 🙂

Las relaciones nos nutren de experiencias y aprendizajes que, según nuestras elecciones, nos crean y recrean en lo que somos y queremos ser. «Mis tardes con Margaritte» es para mi sentir, una excelente recreación de las relaciones de la vida, sorprendentes, inesperadas, en el momento adecuado, como ayer con mi amiga, como hoy escribiendo, como ayer trabajando.

Gérard Depardiu dice respecto a Germain, su personaje en la película: Germain es un personaje que encaja a la perfección en la época actual. En mi opinión, representa lo que queda por vivir si se huye de la sociedad que nos ofrecen: los colegios que formatean a los críos y matan los sueños… Germain no ha sido formateado. Sigue creyendo en ciertos valores, en la vida, a pesar de haber sido arrollado por todo.
  
Te la recomiendo. Ya me contarás.

FICHA TÉCNICA

Título original: La tête en friche. Dirección: Jean Becker. País: Francia. Año:2010. Duración: 82 min. Género: Comedia dramática. Interpretación:Gérard Depardieu (Germain), Gisèle Casadesus (Margueritte), François-Xavier Demaison (Gardini), Maurane (Francine), Patrick Bouchitey (Landremont), Jean-François Stévenin (JoJo), Claire Maurier (la madre), Sophie Guillemin (Annette). Guión: Jean-Loup Dabadie y Jean Becker; basado en la novela homónima de Marie-Sabine Roger.
 El director Jean Becker se inspiró en la novela de Marie-Sabine Roger: Nada más leerla, me cautivó. Enseguida me atrajo el personaje de este buen hombre sin pulir, que sufre con su falta de cultura y que podría tacharse de simplón, aunque no lo sea para nada. (…) No busco arrancar lágrimas del público y tampoco creo haber tirado de la cuerda de la sensiblería.  Simplemente intento contar lo mejor posible lo que me conmueve y trasladar esta emoción a la pantalla,  Para mí, dirigir consiste en acompañar la evolución de los personajes durante el transcurso de la intriga, y siempre con el mismo objetivo: que el espectador no salga de la sala exactamente igual que entró. 

Biodanza

El cos: font inesgotable d’auto-aprenentatge

tedeteresa

Retrobar-nos amb el cos per tal de descobrir-nos com a éssers creadors i creatius, capacitats per relacionar-nos amb un mateix, l’altre i l’entorn de forma més plaent i satisfactòria.

Descobrir-nos amb un cos viu que s’expressa amb un llenguatge molt més senzill que les paraules. És el llenguatge silenciós i ple de sentit que sorgeix amb la mirada, la trobada, el gest, el tacte càlid de la pell, el vincle que neix fugaç sense saber on ni quan.
Moltes han estat les tècniques, sistemes i eines que l’ésser humà ha fet servir per alleugerir les seves càrregues, portar-les amb dignitat, alliberar-se’n, … i tot per dignificar la nostra vida i donar-li un sentit més profund, més senzill, més satisfactori.

Dibuix de Beatriz Rodriguez Hornero

El Sistema Biodansa, creat per Rolando Toro complementa a altres tècniques, teràpies, mètodes que pretenen donar un nou sentit a la vida, i ho fa afegint un component indispensable per què la vida esdevingui el que és: vida. Aquest component és l’afectivitat.

El sentit profund de la Biodansa neix d’una meditació profunda al observar la vida i percebre la profunda i pesada petjada de la humanitat en el món actual, que és la «nostàlgia d’amor». Rolando recupera coses tant senzilles com el caminar, el passejar a dos, el tancar els ulls i fluir amb la imaginació d’un espai aquàtic, còsmic, uterí i deixar-se estar, junt, sols, però sempre acompanyats. Recupera el verdader sentir dels verb SER i ESTAR. Tant senzill i preciós com això!

Ser amb un mateix, integrant de la vida a la que pertanyem, un membre més de la gran xarxa comunicativa que es crea i recrea infinitament, sempre evolucionant cap a l’harmonia de tots els seus components.

Per poder abastir aquest univers biocèntric per excel·lència, es fa necessari una visió sistèmica on tots els elements són igualment importants per què és en el principi de la solidaritat més primària que es fonamenten. César Wagner diu «la solidaritat és la vivència de sentir i actuar amb l’altre com el teu germà».
Per a mi, aquesta frase com tantes altres de tants altres savis i mestres, sempre han format part de la meva riquesa més íntima, discretament íntima per què pensava que expressar-les al vent, obertament, fora una sensibleria «misticoide» fruit de la meva sensibilitat privada.

La Biodansa ha estat la guinda d’un viatge llarg que no s’acaba, que continua i seguirà perdurant, per què és superior al meu desig. És la vida, la pròpia trama de la vida, la seva dansa. La Biodansa m’ha donat el cos que li mancava al meu sentir i ara, sóc més plena, sento més plenitud. Si la Biodansa ha pogut fer això en mi, què no farà amb tu?

El cos és l’espai/temps on es manifesta vida. Tant se val que et sentis malalt, que pateixis discapacitats, que siguis depenent, dissociat, fibromiàlgica, cardiopàtic, hipertens, mastectomitzada,… la música es filtra en el ser per conductes molt i molt sensibles que poden modificar estructures fisiològiques estancades i anquilosades, dotant-les del seu moviment natural amb progressivitat, autorregulació i afectivitat. Llavors és quan en un moment donat apareix la vivència, aquell estat únic i present que succeeix, i la transformació s’instal·la reeducant-nos existencialment.

Aquest és el poder de la Biodansa, que s’aconsegueix gràcies a músiques primorosament escollides, propostes de vivències integradores, un grup que es vincula cada dia més des del ser i estar i un facilitador dedicat i atent. Tot això guarnit sempre amb el sentit profund de sacralitzar la vida tal i com es mereix: amb alegria sincera, solidaritat, germanor i un sentit crític que ens allunya de sensibleries.

Dibuix de Beatriz Rodriguez Hornero

Dansa la vida!!!!

Cursos

Biodanza acuática

tedeteresa

Viernes 24 de septiembre 2010, de 18:30 a 20h.

El simbolismo poético del agua se asocia a la nutrición y cobijo maternal, así como a la experiencia de renacimiento y purificación, donde el agua «lava todos los errores para resurgir a una nueva experiencia de plenitud y armonía».

Los movimientos dentro del agua termal a 32º de temperatura constante, se tornan fluidos y ligeros, hacia la vivencia de la totalidad y armonía existencial, donde la consciencia se expande hacia nuevas formas más nutritivas y afectivas de relacionarnos con nosotros, con el otro y la naturaleza.
A nivel orgánico, el agua termal tiene la característica de disolver corazas y tensiones musculares que nos impiden disfrutar de la plenitud de la vida.

Para participar en una sesión de Biodanza Acuática es necesario que:
– participes de un grupo regular de Biodanza o hayas participado en algun taller de Biodanza.
– contraindicada en personas afectadas por cardiopatias e hipotensión arterial diagnosticada.

Material a traer: traje de baño, zapatillas de baño, gorro de natación y toalla o albornoz. Piscina termal al aire libre.
Lugar: Balneari Titus- carretera N-II Km 655, Arenys de Mar (Barcelona).
Precio: 35€    
Plazas limitadas. Inscripciones antes del 14 de septiembre



Organizamos el transporte con los participantes que vengan con coche.
+ info: tel 649 085 439; email: sheroqua@hotmail.com

Imparte:Teresa Vázquez, Facilitadora de Biodanza Rolando Toro por la Escuela de Biodanza Rolando Toro de Barcelona, miembro de International Biocentric Foundation (IBF), miembro de Red de Profesionales de la Biodanza, BiodanzaYa. Máster en Neurociencia aplicada a la Biodanza.

Biodanza

Hacia una sociología de la felicidad. Rolando Toro Araneda

tedeteresa

Aquest és un text escrit per Rolando Toro Araneda de l’any 2000, on reflexa el pensament biocèntric i la força d’un home que va ser capaç de perseguir el seu somni fins fer-lo realitat. Gràcies Rolando pel teu legat.

Hacia una sociología de la felicidad
La Psicoterapia fracasó desde el punto de vista del comportamiento global del género humano, aun que haya conseguido éxitos en el tratamiento individual. Durante este siglo, la infamia y la destructividad han aumentado. La Psicoterapia centró sus objetivos en el individuo y no en los procesos psicóticos de la sociedad.

La paranoia de los jefes de estado, la falta absoluta de amor hacia el pueblo de los políticos, el nacionalismo, los prejuicios religiosos, el racismo, las ideologías totalitarias, etc., precipitaron la humanidad en guerras crueles, en la injusticia económica y en la deterioración ética de la humanidad.

La concepción industrial-militar, el consumismo, la usura capitalista, la senilidad totalitaria, son diversas formas de patología social que nos conducen a una degradación social progresiva. Las relaciones afectivas ente el hombre y la mujer están en profunda crisis. Es necesario que los hombres tomen contacto con su masculinidad profunda y las mujeres con su feminidad como fuerza cohesiva y trascendente de vida.

Pensamos que, en nuestro tiempo, la tarea más urgente de la humanidad es desarrollar el potencial afectivo tanto a nivel individual como colectivo.

Nuestro comportamiento está, en parte, afectado por representaciones internas de carácter sombrío. Las representaciones internas sobre el sexo opuesto, sobre el amor y sobre la propia identidad sexual no se modifican por la vía de la conciencia. El único instrumento de modificación de tales representaciones internas es la experiencia vivida aquí y ahora. Este es un proceso de integración cuántica de energía que se produce durante la vivencia de encuentro.

Las danzas y ceremonias de encuentro despiertan vivencias desconocidas relacionadas al éxtasis y a la felicidad. La humanidad tiene que desear no solamente el bienestar, no solamente la elevación de la calidad de vida, como también la felicidad.
¿Cómo crear las condiciones sociales y emocionales que facilitan la felicidad?

Nuestra cultura genera bienestar, pero nunca felicidad. Nuestra cultura está esencialmente equivocada; su resultado final es la soledad, la depresión y la destructividad. ¿Cómo cambiar los valores que mueven nuestra sociedad sin una transformación de las personas?

Necesitamos crear una POÉTICA DE LAS RELACIONES HUMANAS, otro modo de percepción de la vida, un acceso a la experiencia paradisíaca. Necesitamos cambiar el contenido de la información.

La expansión de Biodanza en todo el mundo, con fuerza impresionante, se debe a que Biodanza señala las necesidades más profundas de esta época de crisis ética y cultural.

¿Qué necesita una persona para ser feliz?
He aquí una relación de aspiraciones humanas obtenida de una encuesta con 600 personas:
– salud, alimento, energía
– afectividad, amor, comprensión, placer, amistad, solidariedad, ternura
– creatividad, trabajo, casa, libertad de expresión
– trascendencia, acceso al éxtasis, visión de totalidad, expansión de conciencia

Si observamos esta relación de necesidades, podemos descubrir que ellas corresponden a las 5 líneas de potenciales que Biodanza desarrolla.

La felicidad se contagia. Una persona feliz puede influir en la felicidad de muchas. La felicidad es un proceso de saturación. Cada persona puede desarrollar sus potenciales de felicidad y alcanzar estados cada vez más refinados e intensos. Necesitamos la felicidad personal y la felicidad de los demás.

La expansión de Biodanza en el mundo puede cambiar el sentido sacrificial de la vida en un nuevo orden estético, epifánico y amoroso.

Rolando Toro Araneda®
Notas de navegación

Una realitat paral·lela

tedeteresa

Fa cosa d’un mes aproximadament, vaig tenir un somni d’aquells que per algun motiu desconegut, es queden en el record de forma especial. Es tractava del següent:

Artur i jo estàvem en una conferència al vespre en un jardí. Hi havia poca gent, pot ser unes 20 persones aproximadament. Era una conferència d’algun tema que no recordo però si se que el conferenciant era un home tibetà amb la túnica taronja i grana. L’ambient era relaxat i alegre. Les persones que estàvem allí no ens coneixíem entre nosaltres però sintonitzàvem.

En acabar la conferència, Artur i jo caminàvem pel jardí amb la intenció de parlar amb el conferenciant per agrair-li la bona estona que ens havia fet passar i, en acostar-nos, vaig veure a dos nens vestits igual que el mestre budista. De seguida em varen cridar l’atenció i m’hi vaig acostar.

Els sentia parlar amb un idioma desconegut per a mi. Un era petit, pot ser uns 5 o 6 anys; l’altre era més viu, d’uns 9 o 10 anys, molt xerraire i mantenia una conversa amena amb el petit que se l’escoltava atentament.
En acostar-me vaig preguntar que feien allí. El més gran em va dir que estaven allí esperant que els assignessin una família d’acollida. El gran em deia que a ell no li preocupava per què ja era massa gran però que el seu amic estava molt amoïnat per que volia veure el mundial de futbol. Jo li vaig preguntar a on el feien i la seva resposta va ser: A la caja pequeña!!!!.

En sentir la resposta del nen, de seguida vaig pensar que podien venir a casa a veure el campionat. El gran em va mirar i va dir: Yosoy demasiado mayor pero él es más pequeño y lo desea mucho. – Llavors em vaig despertar plena d’alegria. Alguna cosa preciosa havia passat dintre meu que no tenia paraules.

Aquell mateix dia, caminant pel poble fent encàrrecs i més, vaig entrar a la llibreria  i a l’aparador hi havia un rètol que deia «VACANCES AMB PAU. Acollida de nens saharahuis». Vaig agafar el telefon i al vespre a cas, ho varem comentar entre tots. Varen sorgir dubtes del tipus, però son moros, no tracten bé a les dones, la seva religió és dogmàtica,… varem mantenir un diàleg tranquil, dissipant prejudicis que de forma natural van anar deixant pas al sentiment verdader d’acollir i, al dia següent vaig trucar per informar-me.

Des d’aquell moment, tot ha estat molt i molt fàcil. Ara ja és una realitat que Mahdi, el preciós nen que ja forma part de les nostres vides, arriba a casa el dijous 24 de juny. Tenim el cor ple de gratitud, d’alegria i joia per poder compartir dos mesos amb en Mahdi. Ell no ens coneix però jo si: és el nen gran del meu somni.
Ara ja sé què significa el meu somni.

Aquest és en Mahdi. l’any passat una famÍlia catalana el va acollir. Nosaltres tenim per a ell regals preparats d’amics, familiars, una festa de benvinguda, el seu espai a l’armari en un munt de roba, el seu llit fet,… però en Mahdi no ha arribat.

Després de lluitar per una resposta, de demanar explicacions, trucades, i una excel·lent gestió per part de l’Assocació d’aquí Castellar, en Mahdi i alguns nens més no han arribat. No hi ha explicacions, excuses, respostes, només absència.

En els nostres cors ha quedat un buit difícil d’explicar. És una mena de tristesa, enyorança, impotència per què en Mahdi com altres nens i nenes són nens amb dret a jugar i a gaudir-ne. La seva vida allí, malgrat la seva quotidianitat, no és gens fàcil: viuen en condicions molt dures des de fa 30 anys. Mentre a l’altre costat del món parlem de la crisi, de la manca de treball, de la calor,… ells pateixen temperatures superiors a 50º a l’estiu i temperatures molt baixes les nits d’hiverns, absència de llum elèctrica i aigua corrent, mancances pel que fa a roba de vestí, alimentació, assistència sanitària, …
En Mahdi pot ser no sabrà mai que encara que la seva presència no hi és a casa, ell ja forma part de la nostra realitat i ocupa un espai en el nostre cor. Gràcies per trobar-te.
Un món millor és possible. Entre tots ho podem aconseguir.
.

Cursos

Educació afectiva. La vivència de nodrir-nos i nodrir

tedeteresa

Les emocions han estat des del seu origen remot, les responsables de l’evolució de l’ésser humà. Gràcies a elles, varem passar de l’anomena’t cervell reptilià, al cervell mamífer, fins al cervell dels primats, fent possible el desenvolupament de la raó i la intel·ligència superior dels homínids.

Aquesta evolució ha permès viure en estructures socials cada cop més complexes que ens han portat a una societat absurda, segregada i buida, lluny del significat de la vida per sí mateixa. S’ha prioritzat la raó fins al punt d’oblidar que l’ésser humà és essencialment afectiu i social.

La intel·ligència afectiva, sense ser un tipus especial d’intel·ligència, como la motora, l’espaial, la semàntica, l’emocional, la social,…), és la font comú de totes elles: l’Afectivitat.

L’afectivitat organitza la percepció,  va demostrar Ames en les seves investigacions sobre l’aprenentatge i la percepció, determinant que la qualitat de la intel·ligència s’organitza de la font afectiva. En les escoles, centres, institucions, organitzacions i en el propi sistema educatiu i social, no es contempla l’essència de l’ésser humà. Això fa que les dissociacions afectiu-motores siguin cada cop més emergents.

Educar des de la vivència afectiva és nodrir-nos de la font mateixa de la vida. Et proposo recordar (del llatí re cordare, tornar a passar pel cor), els efectes que genera un ambient enriquit i protegit on la música, el moviment i la vivència grupal ens connecten amb la plenitud de sentir-nos vius. De quina manera?- Ens els Tallers d’estiu per a professionals de l’educació, la salut i l’acció social que tenen com a títol EDUCACIÓ AFECTIVA. La vivència de nodrir-nos i nodrir.

QUÈ ÉS L’EDUCACIÓ AFECTIVA?
L’educació afectiva és una proposta de treball vivencial fonamentat en l’Educació Biocèntrica i el Sistema Biodansa, que tenen com a principi comú el respecte a la vida o principi biocèntric.
La seva base metodològica és la vivència que actua directament sobre la intel·ligència afectiva resignificant-la.


QUINS SON ELS OBJECTIUS D’AQUESTS TALLERS?
L’objectiu d’aquests tallers és proporcionar als professionals de la salut, l’educació i l’acció social, un espai on nodrir-se i nodrir des d’una perspectiva holística que els permeti incorporar en la seva vida personal i laboral, eines i recursos per:

  • Recuperar el joc i l’expressió creativa
  • Revaloritzar la vida i celebrar-la en un espai de creació comú.
  • Resignificar la solidaritat com a vincles de comunicació afectiva.
  • Potenciar la sensació de pertinença a la vida.
  • Experimentar el sentit crític com a font d’intercanvi i creixement comunitari.
  • Recordar el potencial trascendent de l’ésser humà

Aquest tallers es realitzaran:
Dies: divendres 1 d’octubre del 2010
Horari: de 18,30 a 21,30h
Lloc: Espai Nuïtat, Arbúcies
Preu: 20€
+info: Teresa 649 085 439  – email: sheroqua@hotmail.com

Necessari portar roba còmoda.

Notas de navegación

El retorno a la consciencia

tedeteresa

    En la región costera del sur de Perú y el norte de Chile, hacia el año 200 a.C. surgió el pueblo Nasca de una cultura denominada Paracas. Cultivaban algodón, judías, tubérculos, una fruta llamada lúcuma y maíz de mazorca pequeña. Inventaron una nueva técnica de alfarería que consistía en mezclar doce pigmentos minerales diversos con una fina capa de arcilla para pintar su cerámica antes de hornearla. Gracias a algunos de los restos encontrados, se deduce que los nasca eran un pueblo pacífico, ligado a la música, a la danza y a las peregrinaciones.

    El asentamiento de la cultura Nasca era perfecto por la abundancia de agua proveniente de los diez ríos que bajan de los Andes, pero el riesgo ambiental en esa zona es muy elevado por el desplazamiento del anticiclón boliviano ya que cuando se desplaza hacia el norte, aumentan las lluvias, si se desplaza hacia el sur las precipitaciones disminuyen hasta secar los ríos, lo que hacía que el pueblo nasca se desplazara desde la costa del Pacífico hasta altitudes de 4.500 metros al oeste siguiendo las precipitaciones a través de los valles de los ríos. A pesar de ello su cultura permaneció durante ocho siglos.
    En los valles extremamente áridos del sur, el pueblo nasca creó un ingenioso sistema de pozos horizontales que aprovechaban el desnivel de la capa freática en su descenso desde las altitudes andinas, lo que permitía sacar el agua subterránea a la superficie en lugar de desplazarse siguiendo las precipitaciones. Esos sistemas de regadio se utilizan todavía hoy y son conocidos como puquios.
    Se ha descubierto que la creación de los geoglifos[1] se ha dado desde hace 2.400 años, antes de la aparición de los Nasca, con lo que parece una tradición cultural heredada de los Paracas y en diversos períodos de la historia. Tambien se ha desmitifacado que los geoglifos sólo se puedan ver desde el aire ya que las primeras imagnes antropomórficas dibujadas en las laderas, se pueden ver desde la pampa, y los dibujos que se crearon en el suelo de la pampa pueden ser observado desde los valles y otros sitios con geoglifos.
    Todas las figuras fueron construidas en grupos sociales y están asociadas a rituales y ceremonias de invocación a las deidades de la montaña para la obtención de agua a cambio de numerosos sacrificios humanos, decapitaciones y “cabezas trofeo” que se han encontrado, así como objetos provenientes de lugares lejanos que se ofrecian a los dioses-montaña.
    Stephen S Hall, comenta su experiencia caminando por las lineas de Nasca diciendo “Los geoglifos eran sin duda para el pueblo nasca un recordatorio cinético y ritual de que su destino estaba ligado a su entorno: a su belleza natural, a su efímera abundancia y a su amenazadora austeridad.
En cada línea y cada curva que arañaron en el suelo del desierto se puede leer su respeto por la naturaleza, tanto en tiempos de abundancia como en épocas de desesperada escasez. Cuando pones los pies en ese espacio sagrado, incluso durante un breve y aleccionador momento, es algo que se siente.”
    Dos milenios más tarde, la dimensión humana sigue siendo profundamente cósmica, tal y como los Nasca intuian y expresaban en sus rituales y celebraciones, relacionando el micro-cosmos con el macro-cosmos, como Hermes Trismegistro apuntó en su famosa frase “Tal como arriba es abajo”, y como Pitágoras también lo hizo cuando afirmó que “Las vibraciones y resonancias de los cuerpos entre si, estudiadas desde la ciencia exactapueden demostrar la relación armónica que existe entre todos los elementos vivos, sean éstos minerales, vegetales, animales, planetas y constelaciones”.
    Hoy conocemos la composición de los elementos vivos y sabemos que nuestra estructura biológica es capaz de sentir e influir en la fisiogénesis de nuestra existencia en profunda interelación con el medio. Somos reflejos microcósmicos de la infinitud y podemos intuir que la vida no surge de la materia, ésta se ordena en relación a las posibles estructuras de vida.
Por eso, danza, crea, expresa, ama y vive hoy y siempre sacralizando la vida. Somos muchos con la misma conciencia despierta, sin distinciones de colores, nombres, banderas o cualquiera sea la señal externa. La propuesta “Ama al proximo como a ti mismo”, ya no es patrimonio de creyentes. La divinidad está en vivenciarnos como seres vivos, profundamente vivos.
Texto inspirado en el reportaje de National Geographic Espiritus en la arena

[1]Líneas y figuras construídas en las laderas de los cerros o en planicies, usando la técnica de adición de piedras con tonalidades oscuras de orígen volcánicos o por oxidación a manera de mosaico, para constrastar sobre un fondo más claro característico de desiertos. Se encuentran en Brasil, Chile, Japon, México, Perú, Australia.