Notas de navegación

Apunts d’educació

tedeteresa
Com ja sabeu, tinc un fill de 13 anys que va a l’institut del poble. Està cursant 2n curs de secundària.
      L’Eloi és brillant, àgil, despert i lògic, ràpid en respostes i qüestionaments, rebel de mena amb tot allò que li sembla injust inclosa l’autoritat, alegre i dinàmic, curiós, tenaç, li agraden els reptes, te un alt esperit de superació i convicció, contradictori, …., i una cosa que per a mi és molt important: està en construcció i experimentació. 
      Es clar que la re-construcció és un procés de transformació constant al llarg de tota la vida, fins i tot en el que anomenem mort, però en el cas de l’adolescència, és una etapa de transformació trepidant on l’ésser bio-psique-espiritual que composa el “jo” neda entre marees d’hormones i sensacions que van configurant la integració afectiu-motora, l’expressió de la identitat en la vida i els potencials que es manifestaran progressivament al llarg de les diferents etapes.  Cada peça de l’engranatge del “jo” es va ajustant per esdevindre el ser que cadascu és. L’inconvenient sorgeix quan ens trobem debant de les estratègies que ha anat teixint el sistema economic-politic-social actual per inculcar-nos valors, formes i normes que mantinguin la vida al servei de l’home, tenint aquest el dret sobre ella, creient-se amb el dret de fer i desfer al seu gust i interés. D’aquí el nom de societat antropocèntrica.
      Per mantenir aquest estat del “benestar”, s’han establert mecanismes de control en la pròpia matriu de la societat. Així doncs l’educació, base de l’economia, es fonamenta en uns representants del saver anomenats professors, catedràtics, mestres que han estat ensinistrats en institucions del propi sistema on aprenen les bases teóriques i pràctiques que garantitzen la supervivència del sistema tal i com el coneixem. Alguns desperten, cada cop som més.
      Per tal de fonamentar una única i correcta manera de fer, el sistema capitalista ha recreat la concepció de l’ésser humà com un ésser ignorant, sense continguts, de ment buida i per tant manipulable, al que se l’ha d’inculcar valors i conceptes que el comptabilitzin com a persona normalitzada. Així, l’educació esdevé unidireccional on el que sap te l’autoritat, reconeguda pel sistema amb titulació que així l’identifica i el capacita per ensenyar què és i què no és correcte.
      Dit així pot semblar una barbàrie, però no és lluny de la realitat que quotidianament vivim. El gran avantatge és que per molt que a la vida se la volgui tenir al marge o manipular-la a conveniència, ella segueix pulsant sense distinguir bé i mal i continua amb els seus cicles evolutius. Com que l’home s’entesta en un sistema antropocèntric i no biococèntric o sigui, en funció de la vida i per tant en constant moviment, el sistema i l’ordre establert en conjunt entra en col.lapse i comença a fallar. Així a gran escala Gaia ho manifesta amb sismes, sunamis, terretrèmols; a escala més propera i com a exemple, les aules dels instituts, d’universitats i escoles, s’omplen  de nens i nenes “inadaptades”, molts d’ells diagnosticats d’hiperactivitat i sindromes de nova creació que justifiquen el consum de medicaments que normalitzen el comportament de les nenes i els nens a molt primerenca edat, iniciant el tractament de regularització en 7 anys en molt cassos i sota el consentiment de pares i mares amb la consicència adormida i anestesiada per l’ilusionari.
      Vida és moviment, transformació constant. Si aquesta llei es vol aturar, el sistema es col.lapsa i s’inicia el procés de destrucció per tal que esdevingui la pròpia evolució del sistema. Això no afecta nomès a l’individu, o a la societat, o al planeta o la galaxia, afecta a tot el sistema vivent. No estem sols, tot es una infinita xarxa de connexions i sinapsis que ens mantenen comunicats a molts nivells i dimensions.
      El cicle de transformació pot ser violent, pacífic i progressiu (el grau de tot plegat és nomès un instrument per mesurar). Cóm vivim aquesta transformació depen de l’elecció personal i col.lectiva. Lluitar en contra d’aquesta transformació és mantenir la fal.làcia del col.lapte permanent, i això és impossible.
      Com a ésser humà conscient d’aquesta realitat, jo decideixo participar activament. Com? Mantenint criteris d’igualtat i neutralitat en la meva vida quotidiana, participant d’allò que em ressona dintre, escoltant i dialogant, equivocant-me (com no!!!) per què jo tambè estic en construcció i sé que l’opinió de totes i tots, sigui la que sigui, és important per recrear el món que volem des de la reflexió, el diàleg, la inclusió, el sentit crític, la vivència comunitària i el desig de co-creació. És clar que aquesta elecció és més lenta, més laboriosa, més llarga però alhora més sòlida. Seria més ràpid resoldre els conflictes imposant l’autoritat en les seves múltiples formes, però no és el que vull amb la meva vida i per tant en la vida.
      Així, quan avui he tingut la reunió amb el tutor del meu fill per parlar del comportament de l’Eloi envers als professors, he defensat partir d’un criteri igualitari que ens mesuri a tots per igual i ens permeti reflexionar en cóm eduquem, quin exemple estem oferint i sota quins valors acusem a altres sense mirar-nos a nosaltres mateixos. Haguès estat molt satisfactori poder parlar des d’un criteri consensuat per ambdues parts on construir accions conjuntes que fossin beneficioses per a classe sancera, però no ha pogut ser. Malgrat els meus intents repetits en mantenir un criteri igualitari, el tutor ha preferit adherir-se al sistema col.lapsat i mostrar-se abduit per el parany del be i el mal.
      Quan a l’aula, casa, feina, un membre manifesta un problema, aquest passa a ser de la comunitat i és ella la que troba formes, maneres i accions que pulsen cap a la resolució. La resolució és de tots i totes els membres de la comunitat, això els cohesiona, incentiva el sentiment de solidaritat, d’acompanyament i empoderament de cada individuu sent particep de la construcció.
      Cal poder abordar els conflictes de forma equànime, aprofitant els espais per revisar-nos a nosaltres mateixes com a educadors i educadores i posar-nos en el verdader sentit de l’educació. Les aules han d’esdevindre espais d’aprenentatge col·lectiu, participatiu i autogestionat on tots son igualment importants. Quin és el missatge que estem donant a les nostres filles i educants, quina és la nostra actitud davant dels conflictes que es generen a les aules i a casa, què ens està dient certs comportaments dels altres i què estem disposats a canviar i què no.
      Ens omplim la boca de discursos preciosos d’acord amb el pensament evolutiu però quan entrem en acció, els automatismes pesen i s’escampen com un virus, infectant l’entorn.
      No podem seguir mantenint situacions de poder que devaluen al ser i el mantenen en la concepció d’un éser buit, ignorat, carent. Som vida, som humans amb molta informació genètica que dorm esperant espais d’expressió dels nostres potencials. Som dipositaris d’una saviduria milenària que existeix en nosaltres i pulsa per acompanyar-nos activament en el procès de vida. Les edats son referents temporaris del món material. L’èsser és molt més que matèria.
     És moment de radicalització de vivències. La vida és per viure-la amb plenitud. No deixis que et facin creure el contrari.
Mediateca

Natura i sons. Presentació.

tedeteresa

Video de presentació de «Natura i Sons. Projecte d’Art sensitiu»

Mediateca

Hablamos de muerte. Monografia de titulació

tedeteresa
autora: Teresa Vázquez
clika la imatge per accedir a l'arxiu

Aquest és el treball monogràfic per a la titulació de Facilitadora de Biodansa.

És un treball que transcriu les meves reflexions i experiències sobre la trilogia vida-mort-vida fins aquell moment. No és un treball concluent. És viu mentre jo visqui per què la meva naturalesa és curiosa, desperta, activa, observadora i m’encanta lliurar-me a l’espiral d’aprendre i reapendre constantment.

Adoro escriure i ho faig en llibretes, llibres, blocs i troços de paper on pugui escriure allò que em passa en aquell moment, que pot ser un pensament, una idea, un projecte, una canço, una frase,….. M’he acostumat a portar sempre una llibreta i un estoig petit amb un parell o tres de retoladors fluorescents de diferents color (rosa, teronja i verd), un llapis de mines i un paquet de mines del 0,5 per si s’acaben, una goma de nata, un llapis de fusta i una maquineta de ferro.

De vegades tambè utilitzo la llibreta per dibuixar coses però això ho faig més en el  meu diari personal, que mantinc des que tins 12 anys. Tinc una col·lecció de diaris que conformen tota la meva vida, pas a pas, llibre a llibre. Als inicis, els diaris son de tota mena i tamany però ja fa un bon grapat d’anys que nomès utilitzo un llibre fet a mà, amb paper artesanal, de tapes impreses amb estampacions d’antics artesans llibretes i tintes de fórmules antigues, que es venen al barri gòtic de Barcelona (carrer Baixada Llibretaria, 2) a la llibreria Papyrum. El tamany que més m’agrada és A4. A vegades també escric amb pluma amb tinta de color verd mar. Son moments especials en els que m’agrada escriure així, però acostumo a fer-ho a llapis quasi bé sempre. M’agrada el soroll que fa la mina del llapis quan juga i dança pel paper deixant la seva petjada.

Aquest és el meu gran tresor que guardo en una vitrina per què no s’omplin de pols.

L’altre tresor que tambè és molt preuat per a mi son els llibres. No tinc una gran biblioteca.  He après a despendrem de llibres que han estat importants en algun moment. Altres son part de la meva història, amb ells he anat construint la dona que sóc i m’acompanyen des dels  temps. Son llibres que els agrada compartir espai amb altres llibres i documents que es van afegint a mida que el viagte segueix. Els llibres son per a mi una font d’inspiració i estímul en la meva vida.

Així és com vaig escriure la meva monografia de titulació: ara amb una llibreta, ara a un troç de paper, ara al llibre,…. Per a mi és una manera més de deixar constància de fragments de vida que complementen altres fragments que composen la gran xarxa del coneixement que creix i evoluciona amb la vida. Per això aquest treball no és un treball acabat. Hi ha molt per afegir-hi encara.

Que en gaudeixis!

Cursos

Ritmo de lo instintivo a lo sagrado

tedeteresa

Este fin de semana, 21 y 22 de mayo 2011, se ha celebrado en Can Benet Vives, el Taller de Biodanza y Neuromusicologia titulado RITMO: DE LO INSTINTIVO A LO SAGRADO fundamentado en el trabajo de investigación neurocientífica que Carmen Helena Gessinger y Lilian Rose Marques, didactas de Biodanza, vienen desarrollando desde el año 2008.

Carmen y yo nos conocimos en Milán (Italia) durante la formación de Neurociencia impartida por el departamento de Metodología de la IBF. Durante el año que duró la formación, surgieron vínculos de amistad y sintonía que fueron dibujando la posibilidad de traer a España el excelente trabajo que están desarrollando en Brasil.
Tanto para Carmen como para mí, concretar éste taller ha sido un sueño hecho realidad. Desde octubre del 2010 empezamos a trabajar buscando el lugar adecuado, la publicidad, la forma de difusión, combinar los vuelos, las fechas,… y el fin de semana llegó.
Podemos decir que iniciamos el taller el viernes por la noche asistiendo a un concierto de flautas y tambores chamánicos en Barcelona. Fue también un regalo de la vida conocer a Utara, el artesano que hace las flautas y los tambores, dedicando su vida a divulgar la cultura de los indios nativos americanos con sus conciertos. Su hacer, su amor alegre, sencillo y sincero por la cultura indiana, nos estimuló a asistir al concierto. Fue una grata experiencia.
Dormimos poco pero el sábado despertó el día con un sol radiante que pronosticaba buenos augurios. Y así fue.
Tengo el placer de compartir mis sentires respecto al trabajo realizado en Can Benet. Pienso que acontecimientos como los de este fin de semana son mucho más que un taller experiencial donde aprender nuevas formas de relacionarnos con nosotros, el otro y el cosmos. Desde la vivencia, Carmen y Lilian nos han guiado magistralmente al retorno al origen y, desde allí hemos irradiado ondas armónicas de energía pulsante que viajan a través de la intención, colocándose  en lo profundo, consciente, sensitivo, humano y cósmico del ser, con claras repercusiones en la humanidad entera y nuestra Madre Tierra.
El respeto al orden cíclico de la vida, se ha instalado en las células de cada una de las personas que participamos en la celebración, y ya no hay yo sin nosotros, y nosotros sin la totalidad. Somos Uno. Uno con la savia del árbol ascendiendo de la tierra a los cielos, somos uno con el agua de la vida que fluye, uno con el aire que susurra el canto de la buenaventuranza, uno con la pulsación del cálido corazón de la humanidad,… porque los tiempos son llegados. La tierra nos reclama. Navegamos juntos hacia la conciencia del Ser. El inconsciente numinoso, propuesto por Rolando, se expande.
El fuego del impulso vital se ha encendido con la Presencia. No hay vacío, solo un profundo sentido de vivir integrado en Gaia.
Los tambores han sonado y despertado la conciencia de la sacralidad de la vida. El ritmo ha mecido aguas estancadas por el olvido y el temor, despertando el movimiento pulsante de las fuerzas vivas de la tierra. La sabiduría chamánica, la metafísica, la neurociencia, la alquimia, se han reunido para hacer sonar una única voz compuesta por centenares de alientos que elevan su sonido de la tierra a los cielos, comunicando que la vida está viva y que está en mi, en ti y en todos, porque todos formamos parte de ella, minerales, plantas, animales y humanos.
Combustiones de alegría y afecto, espacios de silencio, miradas, cantos armónicos, tambores sagrados acunándonos en el viaje al reencuentro con lo originario, la Luz.
Algo nuevo ha nacido en mí: la fuerza de la mujer chamán, el canto que cura, el sonido que armoniza, la mirada de la presencia, el abrazo del corazón fiel. Estaba en mí, pulsante, latente, aguardando la certeza, y este fin de semana se ha manifestado con mi plena complicidad. No hay conflicto, sólo ritmo, cadencia, armonía.
Nuevos caminos se muestran con claridad. Las nieblas han desaparecido. La temporalidad se amplifica y el arte se manifiesta con conciencia de la acción. Es tiempo de vida, tiempo de arte, tiempo de amar.
Amar a todos y a todo. Diluyendo estructuras creadas para sobrevivir, divulgando la verdad libre de sincretismos, liberándonos para ser todos Uno.
El universo pulsa e impulsa hacia la unicidad. Los tiempos están presentes. Los ancestros viven en la piel, en la sangre, en el sudor, en los bosques y los ríos,… Es momento de actuar. Gaia nos reclama. Ser y estar para hacer juntos la realidad de nuestro sueño común de prosperidad, alegría y presencia. Ya no más lucha, es tiempo de arte.
Unos seguirán impulsados por el ritmo imparable de la propia evolución natural; otros escogemos continuar con la presencia en la vida como un acto sagrado de servicio y creación. Para mí es expandir mi alegría y mi amor.
Para ti, ¿qué es?
Persigue tus sueños y sé.
Educación Biocéntrica

Re-aprender

tedeteresa
Continuando la senda del analfabetismo emocional, donde cito al lúcido Edgar Morin en “(…) aprender, desaprender y reaprender”, me paro delante de “reaprender” e intento poner palabras a mi último reaprendizaje. Es tan nuevo que puedo oler su perfume, su bálsamo de azafrán, algun que otro blanco limpio iluminado, fragmentos de texturas que se entrelazan en la visión,… y poco a poco surgen las palabras deseadas. No es un proceso mental; es un encuentro de emocionalidad que se manifiesta en el papel llenando las hojas hasta que finalmente averiguo mi reaprender. El de hoy, el de ahora. En este instante. Clara y transparente resuena: continente.
Casi de inmediato entrelazo la palabra amiga con el afecto y emerge “continente afectivo”, aquel que Rolando Toro[1] abraza con el cuerpo y resignifica con la mirada, el gesto armónico, el regazo, la escucha y el ser-estar. Aquel que inducido por la música escogida, transporta a qué se yo el lugar o el tiempo, viviendo la experiencia profunda de sentirte viva en el instante preciso donde vida y muerten danzan juntas sin miedo. Y de repente recuerdo el verbo de mi amiga Rosa, la que vive en Palacios de afectos y bosques de frondosos árboles, diciendome con una hermosa sonrisa en su rostro: “Felicidades!! (…) aprendiendo a contener. ¡Esto es la familia!”,. Y siento satisfacción de construir un hogar donde sí hay continente.
Continente afectivo que todos nos merecemos, continente de contención cuando la invasión aparece, continente de contenido cuando hay material para aprender, continente de conglomerado de tierra que libre de fronteras compone una unidad física, continente del latin continere que significa “mantener juntos”. Y finalmente pero no como fin si no como continuidad, Continente como forma especial del pronombre “ti” cuando va precedido de la preposición “con” y se convierte en un pronombre personal lindo, extenso, amplio, adrupto y maravilloso llamado contigo.
Reaprender sumando continentes que derivan en aguas de afectividad que tan a menudo olvidamos, a veces hasta perder nuestra condición de humanidad, para volver a una lucha que sólo existe en nuestra mente fruto de creencias obsoletas que todavía laten como un recuerdo de lo que fue para que aprendamos lo que es. Ahora y siempre.
Volver para aprender, desaprender y continuar la espiral de maestría que nos convierte en eternos aprendices del aprender.
[1] Rolanto Toro Araneda (1924-2010), creador del Sistema Biodanza basado en el Principio Biocéntrico.
Educación Biocéntrica

Analfabetismo emocional

tedeteresa

“Los analfabetos del siglo XXI no serán los que no sepan leer ni escribir, sino los que no puedan aprender, desaprender y reaprender”. Edgar Morin [1].

Y ¿qué es desaprender? Busco en Google y encuentro varias referencias; dos de ellas me llaman la atención. Una define desaprender como  “Proceso por medio del cual se trata de olvidar o descartar conocimiento acumulado aprendido con anteriorirdad“. Añadiendo “Todos tenemos algo que desaprender, entre esas cosas podemos mencionar hábitos, dependencias y prejuicios”[2]. Y ahi me quedo meditando sobre el signado que propone el autor y me surge una palabra: “borrar”. Podría parecerse a “olvidar o descartar” como indica el texto en questión pero a mi me sugiere la secuencia de limpiar, dejar la hoja en blanco preparada para una nueva edición donde reescribir de nuevo, con palabras nuevas, dibujos nuevos, otros colores, rasgos y trazos que surgen del olvido sin palabras, sin memoria. Como empezar desde el mismo principio eterno de “una vez más” pero habiendo descartado lo aprendido.
Más, sin la compañera continuidad, el siguiente paso (reaprender) no tiene sentido.
¿para qué una hoja en blanco sino es para escribirla, rallarla, dibujarla? Qué sentido tienen las experiencias si no es el de aprender a reaprender el sendero que nos lleva a insólitos paisajes que se presentan sin avisar, sin tiempo. Andar hasta terminar la historia jamás contada, la mia, la que escribo dia a dia, la que borro para iniciar el dia hoy sin anclarme en el ayer pero referenciándome en él para intentar no repetir la historia mil veces contada. … Y vuelvo a desaprender para seguir reaprendiendo una vez más. Esta vez con mayor sabiduria que la próxima por venir.
Otra referencia me llama la atención  y le sigo la pista. Dice así:: “Aprender a desaprender es tarea nuestra, en nuestros recónditos silencios. Enseñar a desaprender es la misión de quien oficia en el rito ancestral de copular con los muertos… Las voces antiguas hablan un lenguaje remotamente familiar. Los giros, las costumbre, desafían los esfuerzos reiterados por horadas la sima de las significaciones. Desde el susurro inmemorial aprender a calcar los sentimientos, las acciones[3]”. Y me quedo con ganas de leer más pero me paro a sentir el sonido de las palabras. Y llega el silencio de lo desaprendido danzando entre las cenizas de la muerte que transforma y renace blanca como la noche, azul como como la luna y surge el reaprender como bálsamo de una vida que no cesa de vivir.
Reaprender a trazar sonidos sin sentido, notas que entonan palabras lejanas que rememoran el canto de lejanas sirenas encantando la mar, atrayendo nuevos piratas despistados que confiados, se entregan a la danza del amor muriendo un poco más cada dia. ¿Para qué? Para volver a aprender de nuevo que la vida es una costante constelacion de saberes que repiten su historia una y otra vez entre redes de afectos.
Aprender, desaprender y reaprender para volver a aprender y seguir desaprendiendo para reaprender y aprender …en un círculo infinito donde todo se anexa y amplia para volver a un eterno retorno del partir. Quizás más sencillos, completos y conscientes de nuestra complejidad.
[1] Edgar Morin. La via: para el futuro de la humanidad. Editorial Paidós, Junio 2011
[2] Adrian Cottin. Desaprender Primero. Portal Educar.org/Diciembre 2004.
[3] Ubaldiana Díaz Romero. Rev Iberoamerica de Educación. Num 38/4 Abril 2006.
Biodanza

La cadència corporal del vincle

tedeteresa
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de conviure en diferent projectes de vida comunitària. He aprés moltíssim.
Viure en comunitat és una meravellosa oportunitat que ens ofereix la nostra condició humana primordialment gregària. És en comunitat que podem desenvolupar tots els nostres potencials per què els altres son una part d’una mateixa, son un mirall de mi.
Es fa evident que la convivència porta en sí mateixa desavinences, opinions contrastades, diferents formes de fer i desfer, d’afrontar i resoldre dificultats, de divertir-se, de consolidar, d’afinitats, d’organitzar-se,…. Es requereix  un equilibri entre ment i cor que es fa difícil de mantenir. El que aprenem al llarg de les nostres experiències de vida, ens condiciona cap una banda i cap a l’altre, repetint patrons que matisen el present amb els errors que no volem tornar a reviure.
I és que el model del que partim és el d’una societat prioritàriament competitiva, excloent, on els barems de la inclusió estan supeditats a la submissió, l’obediència i la repetició de valors que no estan al servei de la vida si no al servei dels interessos econòmics i la supremacia del poder sobre l’altre, manifestant-se de dels mateixos nuclis familiars, passant pel veïnat, amistats i estenent-se a la globalitat. Això fa que sorgeixen, cada cop amb més força, alternatives de vida comunitària basades en la solidaritat, la germanor, el intercanvi, la vivència col·lectiva, l’afectivitat, … però estem aprenent a viure i conviure així, i el procés d’aprenentatge inclou els errors i la il·lusió.
Edgar Morín diu al respecte:  “es fa necessari aprendre a navegar en un oceà d’incerteses a través d’arxipèlags de certesa”. Els valors en els que ens han educat ja no ens serveixen per a la nova construcció; son un referent del que partir per facilitar l’evolució cap a la veritable metamorfosi de la consciència planetària on el ser humà es a la vegada físic, biològic, psíquic, cultural, social i històric. Una unitat complexa en la que ens estem educant, creant i recreant.
I aquí vull parlar dels vincles.
L’absència del cos en les relacions defineix el vincle. Quan el cos és l’eina que ens serveix per estar davant de l’altre o per escriure un missatge i parlar per telèfon, el vincle és primordial racional, analític, pràctic, eficaç, productiu,… i correctament afectiu.
I Encuentro para la Cooperación y el Intercambio de Biodanza
Quan el cos esdevé el complement comunicatiu que arriba on les paraules no poden, els vincles que es generen son altament nodridors per què l’intercanvi biològic té la capacitat de regenerar cèl·lules, teixits, òrgans i sistemes de gran complexitat tendint a l’homeostasi orgànica i existencial. Hi ha multituds d’exemples que corroboren l’afirmació: els braços bressolants d’una mare, la mà amiga en l’espatlla indicant companyia, l’abraçada de la reconciliació, la mirada de complicitat, el silenci de dos mentre es miren i es veuen, el cap recolzat a l’espatlla de l’altre, el petó sincer que implica el cos i no només la galta,…..
Quan en una relació, sigui amants, amigues, germanes, filles, mares, avies, veïnes, col·legues,… el cos complementa la comunicació no verbal, hi ha infinites possibilitats de reconstrucció, d’apropament, de reconciliació, de retrobada, de continuar, d’acomiadar-se sense culpables ni víctimes. Si no podem posar-hi el cos ¿Com em relaciono amb mi, amb l’altre i amb el cosmos?  Què representa per a mi el cos? Em vinculo a la vida de forma integrada?
La Biodansa i l’Educació Biocèntrica proporcionen un espai de retrobada on la paraula vivenciada, la música, el moviment i el grup esdevenen art: L’art de viure en construcció.
Notas de navegación

La fortaleza de la convicción pacífica

tedeteresa

Y hoy ha ocurrido lo que no debería de haber pasado nunca. El «poder» ha soltado a sus perros y ha arremetido contra ciudadanos pacíficos, sentados con las manos en alto mantiendo la certeza de que un mundo justo es posible, mintras los perros adiestrados para obedecer cargaban sus balas y sus porras. ¡Desgraciados!!!! Esclavizados por el poder de poseer y adquirir a cualquier precio, se han olvidado del verdadero significado de ser humano.

Parecía que la humanidad hubiera olvidado la dignidad. Parecía que habíamos sido engullidos por el sistema «supuestamente democrático» dominado por el mercado del dinero que dirige todas sus acciones hacia el enriquecimiento de unos pocos en detrimento de la mayoría. ¿En beneficio de quién? Pues de unos señores feudales con nuevas ropas de diseño, que han jugado durante mucho tiempo al bueno y el malo, haciendonos creer que nuestra voz no tiene eco. Lástima que han menospreciado al ser humano olvidando que nuestra especie, se autoregenera constantemente y que nosotros aprendemos de los errores y nos reinventamos. Los reptiles que nos goviernan se han creído superiores porque son sanguinarios y indivualistas, y sus armas dan miedo pero la humanidad vence. Hemos despertado del letargo al que estabamos sumidos. Las fuerzas de la vida se manifiestan en su esplendor. El momento ha llegado.
Y hoy, despues de los acontecimientos vividos en Plaza Catalunya de Barcelona y en la ciudad de Lleida, el ser humano asciende un peldaño más en su camino evolutivo y responde con unanimidad en todo el planeta Tierra, que ya no hay vuelta atrás. No és la violencia el camino. Venceremos por la paz y el diálogo. Y así se ha demostrado hoy.
Assemblea general de Sabadell
He assistit a la concentració de Sabadell pel rebuig a les accions violentes practicades avui a Barcelona i Lleida i he vist el rostre de la serenitat i la convicció com mai havia vist abans. Entre llàgrimes sentides de dolor i aberració, diferents joves explicaven els fets que han succeït avui a la Plaça Catalunya, alertant a la ciutadania de les mentides que sentiran durant molts dies al respecte dels fets de la Plaça Catalunya i Lleida, i el moviment de pau i resistència que no te fi.
Han circulat fotografies i vídeos de l’atrocitat, han mostrat les senyals en els seus cossos, … i malgrat la tristesa que a cops no els deixava seguir parlant, han somrigut d’alegria al comprobar que el poble està unit per primera vegada a tot el planeta. Que cada vegada som més i més que estem units per la Pau i la Justicia.
La violència no ha fet més que enfortir el lligams de confiança i coherència en les accions que s’estan desenvolupant en cada ciutat. La informació circula a velocitat vertiginosa i s’escolta una única veu de PROU!!!! Tots som UN.
Em sento afortunada de participar activament en aquesta revolta popular que dibuixa a trets destres el futur immediat que volem per totes les persones que hi vivim a la Terra. Ja no més mentides. Estem preparats per transcendir aquest moment històric amb unió, solidaritat i encert. Sabem com volem que sigui aquest canvi: pacífic  Falten moltes mans per construir. No ens ho mirem des de la finestra i participem amb accions, en serveis, en material, en mans, en temps,…. . És moment de construir. La vida ens reclama.
Notas de navegación

Els indignats pacífics

tedeteresa

Crónica del primer contacte. Dimecres 25 maig, Els indignats pacífics

Aprovechando un viaje a Barcelona, decidí pasearme por la Plaça Catalunya, entre los Indignados.

Apropant-me a la plaça m’ha començat a invair l’emoció del moment esperat. Fa dies que em sento aprop de tots els que acampen; tants dies que ni ho recordo. Per què aquesta realitat és la gestació de molt moments anteriors on el sentit crític del pensament, la unificació dels sentirs de tantes persones que seguim creient en la certesa d’un món millor que no és una utopía ni una fal·làcia, en la construcció comunitària a través del diàleg i la paraula vivenciada,… Son molts dies, tants com una vida.

Molts eren els que deien que sommiavem massa i que no tocavem peus a terra , que això no podria canviar mai,… condemnats a la manipulació i l’esclavitut d’un sistema que ja no té com sostenir-se, encallats en la queixa i el malestar, seguiem creien en un món millor i vivint en la major coherència possible.

Els dies d’espera activa, de constància en les creences, d’accions que semblaven aillades, avui tenen un sentit profundament comú.

No estamos solos. Ya nunca más.

Grupos de jóvenes en rondas en el suelo, debatian en diálogo atento y calmado mientras la escucha estaba presente. Espacios ordenados de diferentes comisiones con multitud de carteles escritos a mano, reivindicando la verdad que se ha gestado en gargantas que parecía no tener voz hoy hablan mirando a los ojos, sin agresión, sin violencia; música de fondo de Led Zepellin acompañando el viaje por la utopía hecha realidad. Ningún partido político, ninguna propaganda electoralista, todas las voces escritas hablaban des de la serenidad, la reflexión, la certeza de que el ser humano merece vivir con dignidad y si los que escogimos como representantes del pueblo se han olvidado de su servicio, debemos recordárselo para que nunca más vuelva a pasar.

Un hombre de unos 50 años paseante por el campamento, se enfrenta a uno de los acampados por un mal entendido con uno de los perros que les acompañan. Insistía en chillar  e insultar mientras que el acampante le decía con tranquilidad que lo podian arreglar hablando. Se han acercado dos compañeros más del campamento revolucionario para hablar con el irritado y ha surgido el abrazo mágico. – Hermano, te quiero. Todo está bien- le han dicho mientras lo abrazaban y el rostro del irritado ha ido cambiando, la voz de ha dulcificado y el gesto de la armonía ha surgido con progresividad. No es un sueño. Yo estaba allí.

Este es el clima del campamento de los indignados. Todo está en orden, limpio, coordinado. Una gran cocina de acampada nutrida con voluntarios que cocinan la comida que vecinos y transeuntes les ofrecen. Zona de biblioteca libre para leer artículos y libros de interés social y político, (energías renovables, permacultura,…) Zona wifi con ordenadores que les mantienen conectados en red con los compañeros de todo el mundo que reiteran lo que llaman la «Revolución española»; carpas de información de las diferentes Comisiones de trabajo que se han generado; jóvenes repartiendo agua y fruta a los que permanecen en sus puestos de acción,… todo está en armonía.

Y yo, observando todo este espacio de acción, servicio y amor, he llorado de felicidad por reconocer el momento esperado durante tanto tiempo. Ahora ya está aquí. No es una ilusión, un sueño de adolescentes, un arrebado te juventud; es un movimiento organizado que trabaja con claridad y actua con rapidez y precisión.

Hay rostros de jóvenes involucrados en el impulso de la acción, hay arrugas y canas, niños en sus mochilas porta-bebes, perros, ancianos con ilusiones renovadas y rostros de vitalidad. Reina la serenidad del trabajo transparente, consciente, enfocado y bien direccionado. Todo transcurre en una naturalidad que invita al respeto y la alegría. El pueblo tiene voz y se ha decidido a cantar. No hay gritos, suenan cantos de indignación pacíficos. El amor vence.

Cursos

La paraula jugar al cercle de cultura

tedeteresa
En el Cercle de Cultura d’abril, varem escollir la paraula generadora “jugar” per recuperar-la del bagul de la infantesa i reviure-la amb colors, saviesa, somriures, reflexions, coratge, vivències, il·lusions, experiències, cor… que enriqueixen el coneixement de la vida per construir i reconstruir el ser i estar.
La disposició era òptima. Hi havia calidesa en la mirada i el cor. Això va fer possible una vetllada pròspera i creativa al voltant de la paraula “jugar”.
El joc acostuma a vincular-se a la infantesa, a les rialles dels nens, als ulls il·lusionats dels petits en sentir-se embruixats per la màgia del present amb l’únic objectiu de ser i estar amb alegria. Però la paraula “jugar” té tota una història que explicar-nos. De vegades s’atura distreta amb l’ocell que vola, altres vegades descansa al peu de la gran alzina, a voltes corre a beure de l’aigua del rierol, en altres moments alça la veu al vent per cantar i riure, també dansa amb els núvols,… sigui com sigui la seva història és sense fi. Nosaltres varem escoltar el que ens deia i feia així:
En el Cercle de Cultura varem establir les normes del joc que ens deia que cada paraula compartida en la rotllana era la manifestació d’una vivència, un record, una emoció, una intuïció que es volia fer present, però no de qualsevol manera. Cada paraula era col·locada en el lloc que construïa i, vinculada a les altres, anava creant-se i recreant-se la forma del nostre desig. I així va ser com van anar apareixent els primers convidats a la gran festa: la Infantesa, la Diversió, el Present, la Llibertat i l’Explosió d’energia vital. Tots anaven engalanats de records dolços, tendres i divertits, de sensacions, somriures discrets i molta tendresa.
Poc a poc varen anar afegint-se l’Espontaneïtat, la Puresa i la Innocència, la Responsabilitat, l’Alegria i l’Aprenentatge i varen començar a dansar els primers balls de cortesia i amabilitat. Uns i altres es barrejaven progressivament creant formes que es movien al so de la música de l’orquestra Vida i Amor.
Dansa rere dansa, cada cop amb més força, varen anar il·luminant-se de tal forma que arribaren a convertir-se en un gran Sol. Primer va ser el cercle, que amb la lluentó que desprenia el seu centre, es va anar obrint poquet a poquet fins desplegar els seus rajos lluminosos plens de milions de colors que es movien sense parar en una dansa còsmica sense fi. S’esplaiaven i escampaven pels univers propers amb tanta alegria i joia, que cadascú de nosaltres ens varem haver d’emportar una frase per què el vent no se l’emportés.
La Satisfacció, que havia estat discretament anònima en tota la vetllada, es va manifestar amb agraïment a tots els presents, i per tancar l’acte de celebració, la Sacralitat de la Vida, va fer una petició: que la mantinguéssim viva en tots els nostres actes i pensaments, dignificant així l’acte de viure.
Amor, Jugar i Vida ens van acomiadar amb un generós somriure.
Gràcies per ser-hi.
Nota addicional:
La paraula “jugar” ve del llatí iocarí, que vol dir fer alguna cosa amb alegria. Quan fem referència a l’acte de jugar, podem dir que deriva del substantiu llatí ludus – divertit, amè; però el vocable ludus barreja moltes idees. Una d’elles és la idea d’exercici i ensinistrament en alguna tècnica o habilitat, des de les arts de la lluita com els gladiadors, les carreres de carros i cavalls, fins les arts escèniques i la música.
També el romans anomenaven “ludus” a l’escola elemental primària i gratuïta, finançada amb fons municipals o mitjançant donacions privades on els nens fins a 12 anys aprenien l’art de llegir i escriure, càlcul i lleis bàsiques de drets i deures, durant 6 hores lectives. Ludus va ser la primera escola social totalment gratuïta.